Martín Villa rebat que no hi havia pla d’eliminar enemics als 70
L’exministre de l’Interior del 1976 al 1979 admet que va poder ser “responsable polític i penal” de les morts per les quals l’investigava Servini, però nega un “pla sistemàtic, deliberat i generalitzat”
“No he perdut ni un minut de son”
-
Veus de la querella argentina (Ceaqua) exigien justícia a Rodolfo Martín Villa, que intervenia en el Fòrum Nueva Economía DAVID PORTABELLA / F. ALVARADO / EFE. -
Veus de la querella argentina (Ceaqua) exigien justícia a Rodolfo Martín Villa, que intervenia en el Fòrum Nueva Economía DAVID PORTABELLA / F. ALVARADO / EFE.
A la porta de luxós hotel Four Seasons de Madrid, Manuel Ruiz –el germà d’Arturo Ruiz, assassinat pels ultradretans el 23 de gener del 1977– repartia fulls de Ceaqua amb els noms dels assassinats per la repressió policial el 3 de març del 1976 a Vitòria. “A dins no els explicaran això”, repetia Ruiz a José Luis Corcuera i a Jaime Mayor Oreja. En un saló de gala de l’interior, però, el protagonista, l’exministre de l’Interior (1976-1979) Rodolfo Martín Villa, ja havia arribat a dos quarts de nou del matí –el col·loqui La Transició, la meva memòria i la querella argentina començava a les nou– i accedia a fer una prova de so, conscient del seu dèbil fil de veu: “Som aquí en un esmorzar del Fòrum de Nueva Economía... Un, dos, tres.” Un mes després que la Cambra d’Apel·lacions de l’Argentina revoqués la decisió de la jutgessa María Servini de Cubria de processar-lo per delictes de lesa humanitat, Martín Villa va donar la cara exhibint la consciència tranquil·la. “No he perdut ni un minut de son”, va arribar a dir sobre la querella que el va acorralar des del 2014 fins al desembre del 2021. El ministre de Governació amb Adolfo Suárez manté que ell va poder ser “responsable polític i penal” de crims pels quals l’investigava Servini, però va negar un “pla sistemàtic, deliberat i generalitzat” per eliminar enemics polítics als anys setanta.
Aliè als crits que a fora exigien “veritat, justícia i reparació” –per Germán Rodríguez Saiz, mort a Pamplona el 1978, i dos anys abans pels obrers de Vitòria Pedro Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo García i Bienvenido Pereda Moral–, Martín Villa va gaudir d’un auditori amable que fins i tot li va riure ironies, com ara que es presentés com a “algú que més que en la política està en l’arqueologia” i que presumís “haver governat el més civilment possible Barcelona del que es podia aleshores”.
En nom del primer govern predemocràtic de Suárez –“de vint, vivim quatre”– que arriba fins a les eleccions del juny del 1977, Martín Villa va fer un pas endavant i va refutar que sigui un protegit del règim del 78, sinó algú a qui s’aplica “presumpció de culpabilitat” i “pena de telenotícies”. “El que s’ha muntat des d’aquí, més que un judici és un espectacle kafkià”, denuncia.
Imaginar ser un assassí
Visiblement còmode i en tot moment amb la mà esquerra a la butxaca, fins i tot va fer l’exercici d’imaginar ser ell l’assassí material de les vides per les quals era investigat per Servini. “Hauria estat possible que, en un rapte de follia, hagués pogut ser-ne l’autor material. El que no era possible és que jo formés part d’alguns governs, dels de la Transició, que ordissin un pla d’atemorir els espanyols partidaris d’un govern democràtic”, va gosar dir. En el cas de la marxa a Vitòria, Martín Villa es va limitar a dir que “l’actuació de la policia potser va ser discutible, potser va ser errònia”, perquè “no s’hauria d’haver produït cap tret”.
Agraïment a vius i morts
Sí que es va estendre en el capítol d’agraïments a defensors seus a l’Argentina i a Espanya: als expresidents Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, i fins i tot a morts que “si fossin vius també ho haurien fet”, com ara Suárez, Calvo-Sotelo i Marcelino Camacho. Després de dir que “la llei d’amnistia és tot el contrari d’una llei de punt final”, Martín Villa va dir al govern espanyol que li agradaria defensar-se sense l’argúcia exculpatòria de l’amnistia i la prescripció.
Interrogat per aquest diari per la crema d’arxius i de documents i fitxes policials per una ordre ministerial seva del 1977 –un episodi documentat per Óscar Alzaga en les seves memòries La conquista de la Transición–, Martín Villa va dir: “Potser jo em vaig passar en la primera redacció. S’havia produït la llei d’amnistia i era comprensible que el Ministeri de l’Interior tingués especial cura que això no es convertís en filtració de secrets oficials.”
