Vila olímpica sense papers

“Merci, Guidou!”, repetien fa unes setmanes desenes de joves subsaharians que havien aconseguit ser regularitzats després d’haver treballat a les obres olímpiques gràcies a les gestions del secretari departamental de la CGT, Jean-Albert Guidou. Era en ocasió de la festa de comiat per jubilació d’aquest exinspector de finances que, des de Bobigny, capital del departament, es va acabar convertint en un activista del sindicat per a l’enorme nombre d’immigrants que són a França de manera clandestina però que serveixen per treballar en aquells sectors on falta mà d’obra. El de la construcció n’és un. I l’aixecament de la vila olímpica i d’altres equipaments per als Jocs al Sena Saint-Denis, al nord de París, un exemple clar per complir els terminis abans no comenci l’esdeveniment, el 26 de juliol.

L’1 de març l’empresa pública creada per a l’ocasió, Solideo, ha d’entregar oficialment les claus d’aquesta vila olímpica al comitè organitzador París 2024 (COJOP). El 31 de desembre passat, el director general de Solideo, Nicolas Ferrand, anunciava que el 84% de les obres en general ja s’havien acabat i que, concretament a la vila olímpica entre Saint-Denis, Saint-Ouen i l’Illa de Saint-Denis, només quedaven per completar tres immobles de 500 llits dels 14.250 totals en una zona de cinquanta hectàrees vorejant el Sena. Les obres es van començar el març del 2021.

El malià Moussa ha estat un dels obrers de la vila olímpica. Fa 15 anys que viu a França, però no va aconseguir la regularització fins al gener de l’any passat. Va ser després que, a la primavera del 2022, amb un grup d’onze treballadors contactessin amb la CGT. L’empresa oficial del lot a la qual Solideo havia adjudicat la construcció era Spie Batignolles, però tots aquests grans conglomerats subcontracten la feina fins arribar a quatre nivells, en una nebulosa en què les responsabilitats d’agafar obrers sense papers queda diluïda tot abaratint els costos. Aquests obrers finals de la cadena cobren entre 60 i 80 euros per jornada sense límit d’hores i no tenen ni contracte ni cap altre dret laboral.

“Hem treballat molts anys per a aquestes empreses i s’han aprofitat de nosaltres, ens han explotat”, es queixava el Moussa el dia de l’adeu del secretari de la CGT al costat d’altres companys amb els quals ha anat a Magistratura, on ja s’ha suspès dues vegades el judici i està fixada una nova data per al 13 de març. “Un cop la nostra situació es va fer pública, volíem reclamar els nostres drets” perquè, entre d’altres coses, quan inspecció de treball va detectar el seu cas irregular avisats per la CGT, els van acomiadar sense evidentment cap indemnització. I, quan s’ha apropat el judici, aquestes companyies han anat desapareixent totes perquè els seus registres són merament instrumentals. “Les empreses canvien de nom de la nit al dia”, continua el Moussa. “Des que vam començar amb ells el van canviar quatre vegades, gairebé cada any.” En aquest cas concret, es tracta de vuit empreses. En total, la CGT porta els expedients de 25 treballadors amb tres casos més que implicarien una trentena d’empreses fantasma. Per això més amunt s’intenta trobar la responsabilitat de constructores com ara Spie Batignolles, GCC o Eiffafge, que són les adjudicatàries. D’altres sindicats també assenyalen aquesta pràctica en les obres olímpiques de Bouygues Construction, que van ser els primers, fa quinze anys, a externalitzar els treballs menys qualificats per evitar-se vagues i no patir les conseqüències d’accidents de treball. Vinci és l’altre gran grup adjudicatari en el mercat olímpic.

“Nosaltres controlem el segon i tercer nivell de subcontractació, però hi ha un moment per sota que aquests controls es deixen de fer i és quan es produeixen les fallades”, ens assegura el François, nom inventat de l’inspector de treball que explica com funciona tot aquest entramat al qual s’han hagut d’enfrontar. Conjuntament amb una unitat regional de control de les grans infraestructures del Ministeri de Treball, un grup d’una desena d’inspectors van fer diferents batudes la primavera del 2022, alertats per la CGT, i les van continuar fins l’octubre passat. En total, van detectar uns 150 treballadors sense contracte sobre un total de 30.000. Alguns, amagats al soterrani pels capatassos, ho anaven a denunciar després als mateixos inspectors. Però la gran majoria no ho feien per por. Guidou situa el percentatge de sensepapers entre un 20 i un 30%.

“Quan arribem a les empreses del quart nivell, ens trobem els veritables bandits”, continua detallant François. “Es tracta, bàsicament, d’una xarxa de franco-turcs que mouen una quinzena d’empreses cadascun. Les activen i desactiven quan comencen a tenir problemes. En teoria s’arrisquen a cinquanta anys de presó.” I, més concretament, Guidou recorda que per cada subsaharià irregular n’hi deu haver tres o quatre de turcs en les mateixes condicions. Però aquests no fan denúncies. Els hipotètics gerents també són turcs, però persones de palla, segons ha comprovat el responsable sindical. I en un 80% provenen del municipi de Yaprakli, de 8.000 habitants, a l’Anatòlia central.

Quan va esclatar l’escàndol, el 2022, i el fiscal de Bobigny va obrir una investigació per “execució en banda organitzada d’un treball dissimulat”, Solideo va posar en marxa un dispositiu dissuasiu contra aquestes pràctiques, però els seus responsables han explicat a la ràdio pública francesa que no poden “impedir falsificacions de les targetes d’identitat”. Segons els seus comptes, s’han identificat 130 treballadors sense papers. Però ressalten que, en les obres directament dels Jocs, no hi ha hagut cap accident mortal. I que, en comparació amb les anteriors cites, s’ha construït menys i els equipaments es reutilitzaran amb un objectiu sostenible.

És cert que la situació no es pot comparar amb les desenes d’obrers morts per al mundial de futbol de Qatar del 2022. En aquest cas, es va signar una Carta Social amb patronal i sindicats, en què hi ha l’exsecretari general de la CGT Bernard Thibault, per exercir un major control. Però això no treu que el Moussa –que no ha pogut tornar al seu país des del 2008– i els seus companys malians difícilment gaudiran d’aquests Jocs. “Desgraciadament, no podem assistir a cap competició olímpica perquè, d’entrada, els preus són massa cars, i ara no tenim dret a tornar a aquests llocs!”