Poc visibles però influents

Molt poc presents

En realitat, la presència de la gent gran a les institucions és força testimonial i, en tot cas, molt allunyada del seu pes demogràfic. El cas de l’Ajuntament de Barcelona, en què Xavier Trias i Ernest Maragall es van enfrontar en les darreres eleccions municipals amb 76 i 80 anys, respectivament, és més aviat una excepció que no confirma la regla. I, altrament, es tracta de dos polítics que han anunciat la seva retirada poc després de la constitució de l’Ajuntament. Xavier Tomàs, que és consultor de comunicació política, creu que “el problema principal no és pas que la gent gran no participi en política (de fet, els estudis indiquen que és el col·lectiu d’edat que més ho fa)”, sinó el fet que “els partits polítics no creuen que una major presència (en forma d’electes grans, per exemple) serveixi com a vector en termes de persuasió o de mobilització electoral”. Aquesta percepció té un clar reflex en les institucions, en què sembla que es dona més valor al component de la renovació associada a la joventut que no pas al de l’experiència. Fa tres anys, quan va remodelar el seu executiu, el mateix Pedro Sánchez va destacar que havia “rejovenit” el govern, una valoració que molts es van apressar a criticar.

En tot cas, si prenem com a referència la principal institució del país, el Parlament, comprovem que en aquests moments només hi ha dues persones que tenen més de 65 anys. El percentatge que ens dona aquesta presència gairebé testimonial (un 1,4%) és poc representatiu de la realitat del país, en què el pes de la gent de més de 65 anys és de gairebé una quarta part del total de la població. Si ho analitzem des d’un punt de vista històric, la conclusió encara resulta més paradoxal: des del 1980 fins avui, el pes de la gent gran ha augmentat d’una manera considerable en el conjunt de la societat, però a l’hemicicle del Parlament la tendència ha estat més aviat a la inversa. La primera legislatura va començar amb 10 diputats que superaven els 65 anys. Entre aquests hi havia polítics històrics com ara Josep Maria Poblet (que en aquells moments tenia 83 anys), Francesc Dalmau, Antoni Puigvert o Víctor Torres a ERC, Josep Andreu i Joan Cornudella al PSC, Pere Ardiaca al PSUC, Simeó Selga a CDC o Enric Olivé i Miquel Coll i Alentorn a UDC. De fet, en aquella primera legislatura bona part dels partits van voler fer valdre actius que havien estat baluards en la lluita contra el franquisme, algun dels quals, com Josep Andreu, fins i tot havia participat en el Parlament de la Segona República. Durant la segona legislatura, el pes de la gent de més de 65 anys fins i tot va créixer i va passar a ser de 13 representants i a suposar un 9,6% de la cambra. Però, a partir del 1988, aquesta presència va anar baixant de manera progressiva fins a arribar al 2003, ja que a partir d’aleshores no hi ha hagut més de dos diputats o diputades majors de 65 anys.

Matías Alonso, que és un dels dos únics diputats que tenen més de 65 anys, recorda que va arribar al Parlament per primera vegada quan en tenia 60. Reconeix que és “un veterà” matisant: “Però potser no tant com molts altres diputats molt més joves que jo.” El diputat de Ciutadans treu importància a l’escassa presència de persones grans a l’hemicicle. Considera que si bé “és cert que a la societat hi ha molta més gent gran, en proporció, que no pas al Parlament [...], entra dins de la normalitat de l’activitat professional i, en aquest cas, de l’activitat política”. Destaca que a banda del Parlament o dels ajuntaments “hi ha força canals participatius que permeten que tothom que hi pugui tenir interès participi activament en partits o moviments polítics”. L’altre diputat que té més de 65 anys és Joan Carles Gallego. El representant d’En Comú Podem tampoc es mostra excessivament preocupat per l’absència de gent gran a la cambra catalana i més aviat considera que “en conjunt presenta una imatge bastant paral·lela a la realitat de la societat catalana”. Si de cas, Gallego es mostra molt més preocupat per “la manca de connexió de les generacions joves amb projectes col·lectius”. Una altra preocupació del diputat d’En Comú Podem rau en el fet que, en termes generals, el tema de la gent gran “no s’ha posat en l’agenda política”: “No hi ha una política que orienti mesures que promoguin la vida activa plena de la gent gran en els diferents àmbits de la vida social i política.” Contràriament, considera que en l’actualitat el debat està molt centrat en qüestions relacionades amb drets assistencials, l’atenció sanitària o les cures, i no pas en l’envelliment actiu o la seva participació política.

De quina manera participen

Els experts veuen difícil que es desenvolupi una consciència política de grup entre la gent gran. La politòloga Cristina Ares, de la Universitat de Santiago de Compostel·la, defensa que “la classe social, el gènere, el lloc de residència, entre altres factors, són més importants que l’edat cronològica a l’hora de conformar la seva identitat individual”, i que “els sèniors rarament es mostren més solidaris amb les persones de la seva generació que amb la resta de la societat”. Considera que la gent només podria activar-se políticament a través d’una proposta específica si es tractés de defensar “interessos individuals comuns, si les pensions o altres prestacions públiques que els beneficien tinguessin retallades que posessin en risc el seu benestar”. De fet, el fenomen dels iaioflautes, que va sorgir arran del moviment del 15-M i que es va estrenar amb l’ocupació de la seu central del Banc de Santander a Barcelona, és una bona mostra de la capacitat de la gent gran per trobar els seus espais d’implicació política quan és necessari. També ho és el ressò de la campanya Soc gran, no idiota, que va impulsar un uròleg jubilat i que va tenir un èxit de seguidors notable.

Per a alguns experts no té molta importància que el pes de les persones grans a les institucions sigui bastant reduït. Xavier Tomàs destaca: “Es tracta, probablement, d’un dels pocs col·lectius en què la seva representació (en forma de temes o prioritats) no implica necessàriament la seva presència en l’àmbit polític, i fins i tot no necessàriament la gent gran ha de voler o preferir persones grans en l’esfera pública de manera prioritària.” Per la seva banda, Margarida Bassols, que ha publicat diversos estudis sobre el llenguatge dels polítics i que s’ha jubilat fa poc, opina: “La gent gran participa en la política no institucional com mai no ho havia fet. En molts actes només hi veus cabells blancs. Però en la gestió política institucional hi té un paper molt més limitat.” Bassols es mostra partidària que la gent gran no ocupi un espai rellevant: “No crec que la gent gran hagi d’estar a primera línia. Encara que sí que penso que tenen molt a dir com a consellers i professionals amb experiència.”

Presents en el debat

La presència o no de la gent gran a les institucions no va associada a la seva absència en el debat públic. Bassols, que és professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, es mostra convençuda que “la jubilació és una aposta guanyadora en qualsevol programa electoral, precisament per l’envelliment de la piràmide poblacional”. Per la seva banda, l’assessor en comunicació política Xavier Tomàs es mostra menys optimista i creu que hi ha una mancança en tot allò que fa referència a la presència dels “temes” de la gent gran en tant que col·lectiu, i ho argumenta amb un triple motiu: “En primer lloc, perquè el grup de les persones majors de 65 anys és cada cop més nombrós (un 20% de la població actualment). En segon lloc, per les necessitats o temes específics, que van in crescendo, d’aquest col·lectiu. I, finalment, perquè just al contrari del que succeeix amb les persones joves, les persones d’entre 65 i 80 anys, aproximadament, són el col·lectiu que proporcionalment més participa (o menys s’absté) en totes les convocatòries electorals.” Tomàs considera que els partits haurien de fer “una actualització del que són l’agenda, els temes, les prioritats i les preocupacions de les persones grans”.