Ni un pam de net
El cas Koldo i el de la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid han tornat a situar el focus en la corrupció
Les pràctiques fraudulentes tenen unes arrels molt profundes a l’Estat espanyol, que es remunten al segle XIX
Després de la mort del dictador, el 1975, no es va posar fi a les pràctiques fraudulentes
Un dels principals engranatges de corrupció dels darrers anys han estat les tresoreries dels partits
El cas Koldo i el de la parella d’Ayuso s’han convertit en armes llancívoles entre el PP i el PSOE
“Havia tingut un pare que treballava en un ministeri, com els seus oncles, com els seus germans, i com tots els de casa seva. Pel sol fet de tenir un padrí, que era cap de facció, havia anat col·locant a tota la parentela, i es podia dir que la seva casa eren unes oficines.” El fragment anterior podem trobar-lo a El català de la Manxa (1914), una novel·la de Santiago Rusiñol en què s’explica la història d’un anarquista que fuig de la repressió de la Setmana Tràgica i s’instal·la en un poblet de la Manxa. El viatge serveix a Rusiñol per fer un retrat cru del sistema de funcionament del règim de la Restauració borbònica (entre el 1875 i el 1931), caracteritzat pel frau electoral, el clientelisme polític i la corrupció generalitzada.
Més enllà de la visió literària, la història de la corrupció a l’Estat espanyol ha estat reconstruïda molt recentment. En pocs anys de diferència han aparegut dos llibres que han donat una visió de conjunt. El primer, La España corrupta (Comares, 2016), de Jaume Muñoz Jofre, i el segon, La corrupción política en la España contemporánea (Marcial Pons, 2018), dirigit per Borja de Riquer, Joan Lluís Pérez, Oriol Luján, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano. En el pròleg del primer, l’historiador Paul Preston, un dels millors coneixedors del segle XX espanyol, remarca que la corrupció “ha format part del sistema de forma persistent durant el darrer segle i mig”. Jaume Muñoz condensa en un únic volum la història de la corrupció, des del 1875 fins als negocis de la família reial que es coneixien el 2016. I resulta fàcil comprovar fins a quin punt es tracta d’un problema endèmic, que s’ha mantingut malgrat els canvis de règims. Pocs llibres i pocs temes com aquest requereixen una actualització al minut.
Una història interminable
Un dels principals problemes, destaquen historiadors com Ángel Viñas o jutges com Joaquim Bosch, és que el 1975, com en tants altres temes, no es va fer un punt i a part. I, a banda de les inèrcies, els corruptes van seguir tenint via lliure per actuar. Un dels principals espais en els quals ho han fet ha estat el dels partits polítics, en què han sorgit personatges com els tresorers del Partit Popular Ángel Sanchis, Rosendo Naseiro o Luis Bárcenas, el germà del socialista Alfonso Guerra o el responsable dels comptes de Convergència, Daniel Osàcar. Tots ells o bé es van enriquir a partir de la seva posició privilegiada o bé van contribuir a alimentar la maquinària electoral de la formació política a partir de la concessió d’obres o serveis públics, ja fos de la línia 9 del metro o la Ciutat de la Justícia. També hi ha hagut casos de personatges que, sense ocupar espais de representació als partits, s’han servit de la seva posició de domini en benefici propi, com ara Luis Roldán durant els anys vuitanta o el gendre i el pare de l’actual rei, Iñaki Urdangarin i Joan Carles I, durant la dècada anterior.
Un dels períodes més negres en la història de la corrupció es va viure el 2014, quan es van amuntegar un munt de casos que van portar la indignació ciutadana al límit. Un dels més coneguts va ser el dels falsos ERO a la Junta d’Andalusia, controlada pel PSOE, que va suposar “la il·legal aplicació de fons públics per valor de 855 milions d’euros”. L’altre cas sonat va ser el de la trama Púnica, vinculada al cobrament de comissions il·legals a empreses amb contractes públics des del PP de Madrid. En només dos anys, entre el 2012 i el 2014, la trama s’hauria beneficiat de comissions d’adjudicacions d’obra pública per valor de 250 milions d’euros.
L’altra cara de la moneda de bona part d’aquests casos són les empreses implicades, que acostumen a sortir-ne indemnes o amb personatges encausats de segona fila. El cas del president de Mercadona, Francisco Roig, és ben paradigmàtic. Va reconèixer haver fet donacions de 50.000 euros entre el 2005 i el 2012 a la Fundació FAES, presidida per José María Aznar i vinculada al Partit Popular; i també hauria fet pagaments al PP, un de 90.000 euros el 2004 i un altre de 150.000 el 2008, com a mínim segons la comptabilitat del seu extresorer Luis Bárcenas. Però, malgrat tot, n’ha sortit indemne, sense cap imputació judicial.
Els darrers casos
Els experts alerten que la pandèmia i les urgències que se’n van derivar van alleugerir els controls en la contractació pública. Amb l’estat d’alarma, el govern espanyol va donar via lliure per accelerar la compra del material sanitari que fos necessari per fer front a la crisi sanitària. Eren dies en què l’Estat i les administracions autonòmiques, responsables de la gestió sanitària, anaven de bòlit i fins competien per veure qui aconseguia mascaretes de forma més ràpida; tot plegat, amb un mercat col·lapsat. El procediment de contractació per la via d’emergència, que fins aquell moment s’emprava de forma puntual i havia de justificar-se per casos d’“esdeveniments catastròfics”, es va convertir en el mecanisme habitual. Això volia dir donar via lliure a les contractacions gairebé a dit.
A poc a poc han anat aflorant casos de pràctiques fraudulentes. Un d’aquests ha estat el que ha esquitxat l’exministre José Luis Ábalos. Segons sembla, entre el març i el juny del 2020, durant el pitjor moment de la pandèmia, diversos organismes de l’Estat van aprofitar la “necessitat sanitària” per fer compres massives de mascaretes i obtenir “beneficis excessius”. El cap de la trama i el que li ha acabat donant nom és Koldo García Izaguirre, militant socialista de base que es va convertir, per amistat i gràcia de José Luis Ábalos, primerament en xòfer i escorta i més endavant en assessor del ministre. Koldo va fer de contacte per a la compra de mascaretes per part de Transports i Interior, i també dels governs de les Balears i les Canàries, la qual cosa li va reportar un augment patrimonial tan substanciós com irregular, d’1,5 milions d’euros en dos anys. Ábalos s’hauria convertit, segons el jutge, en l’intermediari en els intents de frenar una reclamació de 2,6 milions d’euros per part del govern balear per una partida de mascaretes defectuoses.
El cas, per la transcendència del personatge, que havia estat el número dos dels socialistes espanyols, ha acabat generant un terrabastall polític. En un primer moment, el PSOE li va exigir que lliurés l’acta de diputat. Però Ábalos es va negar a dimitir i va anunciar que deixava el grup socialista i passava al grup mixt; una decisió que complicava, encara més, la majoria parlamentària de Pedro Sánchez, sotmesa a equilibris gairebé circenses. “No puc acabar la meva carrera política com un corrupte quan soc innocent”, va sentenciar Ábalos en una compareixença convertida en una escena de la Passió. L’exministre va afegir que mantenir l’escó era la forma de defensar el seu “honor personal i la reputació com a diputat fins a les últimes conseqüències”.
El PP es va llançar al cas Koldo com una hiena, conscient que era la forma de fer oblidar els seus casos de corrupció, acumulats durant els anys de José María Aznar; i, al mateix temps, d’erosionar el seu principal adversari polític. Però, ben aviat, va esclatar-li un escàndol que va afectar de ple una de les seves icones, Isabel Díaz Ayuso. El 12 de març es va saber que la parella de la presidenta de la Comunitat de Madrid i quatre persones més havien emès fins a 15 factures falses a l’Agència Tributària. Segons sembla, González Amador (la parella) hauria fet servir aquest mecanisme per ocultar beneficis extraordinaris obtinguts durant la pandèmia. Les despeses fictícies, d’1,7 milions d’euros, li haurien permès eludir el pagament de 350.951 euros corresponents a l’impost de societats.
La presidenta de la Comunitat de Madrid viu amb la seva parella en un pis de 183 metres quadrats valorat en un milió d’euros que González Amador va comprar després que s’hagués comès el frau. Però ni està sent investigada ni se l’ha implicat en el frau fiscal de la seva parella, tal com es va afanyar a aclarir el Partit Popular. Tanmateix, quan va comparèixer per donar explicacions, Díaz Ayuso, amb la seva verbositat habitual, es va posar de peus a la galleda. D’una banda, va aclarir que cap dels contractes fraudulents de la seva parella havia estat amb la Comunitat de Madrid i que no hi havia “trama”; però, al mateix temps, es va apressar a denunciar que era víctima d’una persecució del govern espanyol. I, en comptes de marcar distàncies amb els negocis de la seva parella, va voler exercir de defensora en públic i va sentenciar que es tractava d’una “inspecció fiscal salvatge”, i que era “un cas tèrbol de tots els poders de l’Estat contra un ciutadà particular”.
El cas Koldo i el de la parella d’Ayuso tenen algunes coses en comú. Ni l’exministre ni la presidenta estan, de moment, implicats ni encausats. Però el principal nexe d’unió ha estat la capacitat dels dos partits per utilitzar-los com a arma llancívola per desgastar el seu principal adversari polític. En la sessió de control del dia 20 de març, els líders del PSOE i del PP es van llançar a un combat pugilístic. Alberto Núñez Feijóo va etzibar a Pedro Sánchez que governar “no és viure a La Moncloa”; i aquest va tornar-li el cop i va deixar anar que tampoc no ho és “viure en dos pisos valorats en més de dos milions d’euros pagats en bona part pel frau fiscal a Hisenda”. Aquest primer embat, a les portes d’un cicle electoral frenètic, va donar pas a un intercanvi de cops sense treva. El líder del PP va sentenciar que el PSOE “està ple de corrupció” i que “per això posa el ventilador a la desesperada”. I va tocar de ple Sánchez quan va convertir l’atac a la parella d’Ayuso en un cop a la dona del president espanyol: “Si creu que ha resolt els dubtes del que ha passat en el seu govern i en el seu partit, s’equivoca. Si creu que ha arxivat el que ha passat a casa seva, també s’equivoca.” Feijóo va acabar amb una amenaça directa al seu adversari: “Si es torna a negar a donar explicacions, i ja n’hi he demanat tres vegades, hi haurà una investigació específica sobre els afers que afecten el seu entorn més immediat. Parlamentària, és clar. I judicial també, si cal. Els espanyols tindran la certesa que ho sabran tot.”
La batalla entre el PSOE i el PP no ha estat només verbal. De moment, ja s’han obert dues comissions d’investigació, una per a cada cambra; i una altra de propina al Parlament balear. La del Congrés l’ha impulsat el PSOE i, en teoria, se centrarà en els processos de compra de totes les administracions. La del Senat està directament enfocada a la trama que implica l’exassessor del ministre José Luis Ábalos. Un dels darrers episodis d’aquest descens al fangar en què estan immersos els dos principals partits espanyols ha estat la citació de la presidenta del Congrés, Francina Armengol, que haurà de declarar en la comissió d’investigació del cas Koldo al Senat. Mentre anunciava la seva citació, el portaveu popular, Borja Sémper, es va preguntar: “Com és possible que encara sigui presidenta del Congrés?” El Partit Popular té majoria absoluta a la cambra alta i l’ha convertit en una atalaia perfecta des de la qual erosionar el PSOE, ja sigui per frenar la llei d’amnistia o per burxar en les ferides de la corrupció. Tal com es pot llegir al rètol final de les sèries: continuarà.
