La condemna de ser apàtrides

El Baba fa dotze anys que va arribar a Catalunya i va poder votar per primera vegada en les eleccions catalanes del 12 de maig passat. La primera estada a Catalunya va ser amb el programa Vacances per la Pau: dels 8 als 12 anys passava els estius a casa d’una família de la Catalunya Central. Va cursar l’ESO a l’institut de la mateixa ciutat i als 18 anys va quedar sense cap document legal. Va néixer als camps sahrauís de Tindouf, a l’oest d’Algèria. Ni ell ni els seus pares estaven reconeguts com a ciutadans nacionals de cap país.

“Quan vaig ser major d’edat, vaig fer els papers per a l’Estatut d’Apàtrida, però va trigar tres anys a arribar. Durant aquest temps no vaig poder treballar ni sortir d’Espanya. No vaig poder anar al Sàhara a veure la meva família. Bàsicament, em vaig esperar que m’arribés l’Estatut”, explica. Un cop va tenir l’Estatut, va poder treballar i va tenir llibertat de moviment, tot i que no tenia accés a tots els drets, com el dret de vot.

“A Espanya existeix aquest procediment per determinar la condició d’apàtrida, que, si és reconeguda, permet residir i treballar a Espanya”, explica Judith García, responsable de l’Eix Jurídic d’Accem, organització d’ajuda humanitària que ofereix acompanyament jurídic a les persones apàtrides. En altres països, la situació que el Baba va viure durant els tres anys d’espera s’allarga fins que no s’obté la nacionalitat i es priva les persones apàtrides de drets fonamentals com l’educació i la sanitat i de coses tan quotidianes com casar-se, obrir un compte bancari, llogar una casa i registrar un naixement o una mort.

Encara que la situació a l’Estat espanyol pugui ser privilegiada, al Baba no li van atorgar la nacionalitat fins al juny passat: “En el cas dels sahrauís, quan renoves per primera vegada l’Estatut d’Apàtrida, que a mi em va tocar al cap de tres o quatre anys, ja et solen acceptar la nacionalitat. Tot i que, no sé per què, jo em vaig haver d’esperar més i van trigar sis anys a donar-me-la.” A l’Estat espanyol, la comunitat amb més apatrídia és la sahrauí.

L’Acnur publicava que el 2023 prop de 4,8 milions de persones eren apàtrides i que una tercera part dels apàtrides eren infants. “De tota manera, és molt complicat saber amb exactitud quantes persones apàtrides hi ha, perquè més de la meitat dels països del món ni tan sols les comptabilitzen”, denunciava Cate Blanchett, ambaixadora de Bona Voluntat de l’Acnur durant la campanya #IBelong, que té l’objectiu de sensibilitzar sobre el tema.

El percentatge més gran de persones sense nacionalitat és a la regió de l’Àfrica occidental i central, amb 2,2 milions d’apàtrides, que representen el 16% dels desplaçats forçosos de la regió. Algunes de les comunitats més afectades són la minoria rohingya a Myanmar, el poble romaní, l’ètnia bidun als països del Golf àrab i algunes comunitats de l’est d’Europa, apàtrides després del desmembrament de l’URSS. De fet, més de tres quartes parts de totes les persones apàtrides del món formen part de minories ètniques o religioses.

“Com pot passar, això? En el caos fugint de la guerra, les famílies poden abandonar o perdre els documents que són prova de llaços amb el país i això no et permet registrar els fills en un futur. Les fronteres també poden canviar o dissoldre’s. En alguns països l’apatrídia es transmet per generacions i en altres països impedeixen que els pares passin la nacionalitat si els nens neixen a l’estranger. Hi ha estats que discriminen les dones i no deixen que transmetin la nacionalitat. L’ètnia o la religió també ha estat motiu de discriminació”, argumenta Cate Blanchett.

Stateless Journey és una coalició de més de 75 organitzacions europees que també participa en la lluita pels drets dels apàtrides tot demanant als governs i a la Unió Europea més polítiques per combatre l’apatrídia. Destaquen l’augment de casos de persones apàtrides que han emigrat a Europa a causa del conflicte entre Rússia i Ucraïna: “Ucraïna té un gran nombre de persones apàtrides, entre les quals hi ha antics ciutadans de l’URSS, romanís i persones nascudes en zones no controlades pel govern i Crimea. Molts dels apàtrides es troben que accedir a la protecció és més difícil i que requereix més temps que en el cas de les persones que tenen una nacionalitat”, expliquen.

Els dos instruments internacionals que lluiten contra l’apatrídia són la Convenció sobre l’Estatut dels Apàtrides del 1954 i la Convenció per Reduir els Casos d’Apatrídia del 1961. Si bé la gran majoria dels països d’Europa les han ratificat, són molts els que no en formen part en l’àmbit mundial, alguns dels quals tenen grans comunitats apàtrides, com Myanmar i Kuwait. Potències com Rússia, la Xina i els EUA tampoc els han firmat.

Per aconseguir eliminar l’apatrídia, l’Acnur va publicar el 2014 un pla amb data de finalització aquest 2024. Es va redactar a través de consultes amb estats, amb la societat civil i amb les organitzacions internacionals. Estableix deu accions recomanables per als estats i porta per nom Pla d’Acció Mundial 2014-2024 per Posar Fi a l’Apatrídia. “El pla i les campanyes desenvolupades han permès posar l’apatrídia i el dret a una nacionalitat en l’agenda, i, si bé l’erradicació total és lluny, el fet que es focalitzi l’atenció en aquesta realitat que genera una greu vulneració de drets és positiu”, conclouen des de l’organització Accem.