El partit de la convivència

Sovint, les votacions dels socialistes catalans a Madrid resulten incomprensibles. La darrera, a favor del corredor ferroviari central, era tan absurda que demanaren perdó. Però tot s'ha d'entendre: el PSC és sobirà a Catalunya i no ho és a Espanya. Aquest devia ser l'acord bàsic quan es federaren amb el PSOE i és un acord coherent, si s'expliqués bé. És coherent i probablement funcionalment eficaç si creiem que la influència catalana al grup parlamentari socialista s'exerceix en la discreció prèvia a les decisions federals. Però pot tenir conseqüències perverses quan, per evitar votar contradictòriament als dos parlaments, els socialistes catalans s'autocensuren a Barcelona, modulen el seu vot amb la mirada posada en com hauran de votar els seus representants a les Corts de l'Estat. Quan això passa –recordem la recent votació sobre el pacte fiscal– es fa evident que laminen voluntàriament la seva sobirania. L'acord deixa de funcionar a la pràctica en perjudici de les essències del partit, que es proclama català, que aspira a governar Catalunya i que treballa per millorar la vida dels ciutadans d'aquest país.

El PSC és, ha sigut i hauria de continuar essent un partit transversal, que aglutina diverses maneres d'entendre Catalunya, que prova de sintetitzar en un únic projecte les aspiracions de progrés i de convivència d'un país complex, d'una societat dinàmica en procés constant de canvi, de reinvenció. I ara, quan la crisi i la incertesa política planen angoixosament sobre el panorama social, el paper del socialisme català hauria de ser determinant. Catalunya ha de construir el seu futur, situar-se en el mapa polític i econòmic, establir les pròpies coordenades en una Espanya i una Europa que canvien al ritme frenètic d'uns temps convulsos. En aquest futur incert, líquid, el poble català necessita marcar-se uns objectius mínims que garanteixin la continuïtat de la convivència i un projecte sostenible de justícia social.

Quan l'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol grinyola per tots costats, un partit com el PSC ha d'assumir plenament i obertament la responsabilitat d'aquests objectius mínims. Ho ha de fer obert a totes les alternatives. El seu programa –que caldrà redefinir aviat per no perdre l'últim vagó de la història– ha d'assegurar el respecte absolut a la identitat catalana, al seu dret a créixer i a desenvolupar-se lliurement en qualsevol marc polític (no és impensable una recentralització de l'Estat i la insistència a uniformitzar-lo sobre la base castellana). Però també és el partit que ha d'assumir, si el poble així ho demana democràticament, una Catalunya deslligada de l'estructura del decret de Nova Planta. Assumir-ho i ajudar a la nova organització nacional per oferir les garanties que calguin a aquells catalans que mantenen arrels sentimentals i familiars al vell Estat.

Per dir-ho clar: el PSC, si vol ser fidel als seus orígens i esperit, ha d'estar preparat per assegurar, passi el que passi, la convivència. Ha de ser, sobretot, el partit de la convivència. En el marc polític que els catalans decidim lliurement. I ajudar a aconseguir-lo. Treballant per fer possible un encaix amable, fraternal, amb els pobles d'Espanya –com intentava prou intel·ligentment l'Estatut Maragall–, si resulta possible, o oferint les garanties polítiques que calguin als ciutadans que se senten espanyols que un trencament –potser inevitable, vistos els esquemes que es mantenen a l'Estat– no els ha de representar cap mena de perill, que, en tot cas, tindran sempre el respecte als seus drets, la seva cultura i les seves tradicions.

No és un programa fàcil de dibuixar, però és el que mantindrà la unitat del partit i el que li assegurarà el suport social per continuar al centre de l'escenari polític català, com a alternativa real de govern.