Mariano Rajoy
President del govern espanyol
El polític pacient
A pesar de la seva imatge d'home tebi i àdhuc incompetent, Mariano Rajoy és un supervivent de la política amb les idees molt clares
Rajoy espera que
els problemes se solucionin sols o que perdin entitat
Va sobreviure a dues derrotes electorals davant José Luis Rodríguez Zapatero
Pot semblar que no fa res, però aplica un programa ben travat i definit
«Sóc Mariano Rajoy, espanyol i gallec, nascut a Santiago de Compostel·la fa 56 anys.» L'autobiografia del president del govern espanyol comença amb aquesta frase tan plana i avorrida com el seu protagonista.
Tebi, avorrit, sense nervi, mancat de lideratge, són alguns dels atributs que propis i estranys han posat al líder del Partit Popular espanyol. Aquesta imatge, paradoxalment, ha estat la seva principal arma durant una llarga trajectòria política. Llargament subestimat pels seus companys de partit i pels seus adversaris socialistes, ha fet de la paciència una virtut que ha sabut aprofitar al màxim.
Rajoy és fill d'un advocat i va exercir de registrador de la propietat. Com el seu antecessor en el lideratge del PP, José María Aznar, un passat de funcionari mediocre ha estat la millor escola per comprendre i entendre com funcionen les estructures de poder en Espanya, dominades per la secta dels AFE (Altos Funcionarios del Estado), que són qui manen de veritat a Madrid.
Rajoy és un polític que en comptes de fer front als adversaris, prefereix seure pacientment i esperar veure passar el seguici fúnebre dels seus cadàvers polítics.
Va ocupar (i sobreviure) tres carteres ministerials amb Aznar, tot incloent-hi els cèlebres «hilillos de plastilina» que haurien significat la mort política de qualsevol polític, però no pas per a Rajoy.
No va ser nomenat dofí d'Aznar fins després de dos intents fallits de trobar-ne successor. Rajoy simplement va esperar el seu torn. Els seus rivals d'aleshores ja són història.
Va sobreviure també a dues derrotes electorals davant José Luis Rodríguez Zapatero, la primera de les quals l'hauria d'haver condemnat a l'ostracisme, després de la manipulació dels atemptats de l'11-S a Madrid per part d'Aznar i Acebes per intentar assegurar la victòria del PP. En circumstàncies normals, el candidat hauria d'haver desaparegut de la vida política. No pas Rajoy. Va resistir pacientment els embats del falcons del PP, liderats per una Esperanza Aguirre d'ambicions desmesurades. Rajoy avui és president, Aguirre ja és història.
De l'oposició
al poder
Un cop assolit el poder, més per demèrits aliens que per mèrits propis (un altre cop la paciència d'esperar que l'adversari s'entrebanqui), Rajoy aplica la mateixa recepta al seu govern: esperar que els problemes se solucionin sols o que perdin entitat amb el pas del temps. Així, quan tothom descomptava el rescat espanyol, Rajoy va ignorar els reclams dels mercats, la prima de risc i les pressions europees, i va limitar-se a esperar i a adoptar mesures analgèsiques. Les conseqüències han estat nefastes per a l'economia espanyola, amb un atur rècord i una crisi profunda, però el supervivent Rajoy (a diferència de tots els seus homòlegs europeus que han demanat el rescat) s'ha mantingut en el poder.
Incompetència?
Mentrestant, els seus opositors confonen l'estil del gallec amb incompetència, però s'equivoquen de cap a peus. Rajoy té una agenda molt clara i definida, però en comptes de plantejar-la obertament, defuig la confrontació amb un estil que fa que moltes de les seves accions passin desapercebudes. Cada divendres, el Consell de Ministres aprova alguna mesura insignificant, que com la gota malaia no s'adverteix, però que pot ser devastadora en l'acumulació sostinguda. Pot semblar que el seu govern no fa res, però està duent a terme un programa ben travat de desmantellament de l'estat del benestar, de concentració del poder econòmic i polític a Madrid, de buidatge de competències de les comunitats autònomes, de reforma de la justícia en clau conservadora.
Rajoy conserva aquella mirada absent que fa creure als seus i als altres que no hi és tot, però ell combina a la perfecció la diplomàcia i la política, en la línia de la màxima de Sir Humphrey Appleby, el genial personatge de la sèrie britànica Sí, Ministre: «La diplomàcia és l'art de sobreviure fins al segle vinent, la política és l'art de sobreviure fins divendres que ve.»
