Do de Déu i Franco
Isabel II creu que té la corona per mandat diví
La monarquia britànica no té tradició d'abdicacions
Els Windsor podrien regnar en una Escòcia independent, no així els Borbons a Catalunya
Aquella donafreda i distant és ara vista com una àvia venerable que ha fet un sacrifici pel seu país
La reina d'Anglaterra, Isabel II, mai no abdicarà. Ahir, tot pensant en Joan Carles I, els mitjans britànics van fer un cop d'ull a l'ocupant del palau de Buckingham, la monarca europea que més temps fa que regna, 61 anys i escaig, i l'any que va ocupar el tron tot i el dol oficial. Hi ha cap possibilitat que Isabel II segueixi les passes del borbó? No, llevat d'un deteriorament de la salut rapidíssim, o de qualsevol imprevist. Improbable que abdiqui. Tant incombustible és la dona que si el seu traspàs —que ningú no li desitja— no ho evita, quan arribi el setembre de 2015 haurà batut el record històric de la seva rebesàvia, la reina Victòria, que va dur la corona per espai de 63 anys i 217 dies.
Les diferències històriques, de tradició i tarannà són tantes entre la monarquia britànica i l'espanyola —també entre la belga i l'holandesa; les altres dues que han protagonitzat fets successoris entre abril de 2013 i ara— que comparar-les es impossible.
La monarquia espanyola de 1975 neix amb un pecat original: és hereva del franquisme. Les quasi quatre dècades de regnat de Joan Carles l'havien diluït en part, també pel pacte no escrit que hi havia a Espanya entorn de la figura del rei, tòtem intocable, i també, just és admetre-ho, perquè va afavorir la modernització d'una societat que havia viscut ofegada per la dictadura. El gran error de l'encara monarca espanyol és que tot el crèdit aconseguit al llarg de dècades l'ha malbarat en massa poc temps.
Tara dels borbons? El futur rei Felip, que serà Felip VI té possibilitats d'esmenar el mal record que va deixar Felip Vè, el primer de la seva casa? Difícil. Caldrà estar atent a les seves primeres paraules, però, per bé que serà quasi impossible que digui res que no estigui en el guió de la constitució que voldrien intocable PP i PSOE. La crisi de la institució monarquia espanyola, la decadència física del rei i el rebuig popular que, en major o menor mesura, la seva figura ha concentrat els darrers anys, és la projecció icònica de la crisi, no només econòmica, sinó d'un sistema polític que, per immobilista, es creia blindat, i no ho era. Els errors personals del rei i la corrupció d'Urdangarin and cia l'han tocat de massa a prop. No tenia molta més corda. O això, o arrossegava al seu fill. I potser Sofia de Grècia, princesa exiliada, també li ha fet veure-ho.
Moments complicats
La tradició britànica, la fermesa de la casa dels Windsor —té arrels a Alemanya, i es funda el 1917 amb un canvi de nom de la casa reial per Jordi Vè a causa del refús que la Primera Guerra Mundial crea al Regne Unit contra el nom original germanic, Saxe-Coburg i Gotha— es va fer palesa en el moment més impopular d'Isabel II, quan va morir Lady Di, l'agost de 1997 quan anava en cotxe pels carrers de Paris acompanyada de Dodi Al-Fayed i el vehicle es va estavellar al pont de l'Alma.
Qui dia passa any empeny, però, i aquella dona freda i distant, és ara vista com una àvia venerable que ha fet del servei a la corona i el sacrifici al seu país, i abans a l'imperi, raó de vida. Perquè Isabel II, per entendre's, mai no s'ha deixat fer fotos amb elefants abatuts ni tampoc se li han trobat amants entre els llençols: ni tan sols al marit, més procliu a les aventures fora palau però molt més discret.
La gran diferència entre Espanya i el Regne Unit —la tradició— rau potser en el fet Isabel II creu que ha heretat la corona de Déu, que el regnat és do de Déu, mentre que en el cas de Juan Carlos va ser un do de Franco.
Quan Isabel II va fer 21 anys va prometre: “Declaro davant de tots vostès que tota la meva vida, ja sigui llarga o curta, es dedicarà al seu servei i al servei de la nostra gran família imperial a la qual tots pertanyem.” I en el jubileu de diamants, l'any 2012, en un discurs davant la cambra dels lords i els comuns, va refermar que es dedicaria al servei “del meu país la resta de la meva vida”.
En la tradició de la monarquia britànica, i en aquest cas a diferència de l'holandesa, no hi cap l'abdicació. Isabel II és testimoni directa del drama que va suposar per als
Windsor la d'Eduard VIIIè, el 1936, pel seu desig de casar-se amb la divorciada nord-americana Wallis Simpson. Eduard segueix sent l'únic monarca britànic que ha abdicat voluntàriament.
La reina Beatriu d'Holanda, que ho fa ver l'any passat, va ser la tercera del país que, en època moderna, cedia el tron. La seva àvia, la reina Guillermina, va fer-ho per problemes de salut després de 58 anys regnant; la reina Juliana va regnar 32 anys fins que ella també va passar la corona a la seva filla Beatriu. Jean, Gran Duc de Luxemburg, va abdicar en favor d'Enric l'any 2000.
Isabel II, tot i els 88 anys, no seguirà la via holandesa. Ni tampoc es veurà mai obligada a cedir a la pressió dels esdeveniments, com Joan Carles.
La incògnita, i el gran repte per a Felip VI, és saber si podrà redreçar el que, ara per ara, té mala peça al teler des del punt de vista de l'Estat. Perquè 2014 no és 1975, perquè la classe política espanyola no és la del Regne Unit i, entre moltes altres raons, perquè Isabel segona, o el seu fill Carles o el seu nét Guillem de Cambridge podrien seguir regnant en una Escòcia independent, quelcom que es fa difícil d'imaginar per al príncep de Girona i Catalunya.
