El tercer gran sotrac

Ara que tenim mig món paralitzat per culpa de la ràpida expansió del Covid-19, ja podem parlar d’aquesta crisi com del tercer gran sotrac que experimenta el segle XXI abans d’haver arribat al seu primer terç. L’actual pandèmia de coronavirus, considerada pels experts com la pitjor crisi sanitària des del brot de grip de 1918, s’afegeix als atemptats de l’11-S i al crac financer del 2008 en la llista de terratrèmols d’alta intensitat en l’escala global, amb rèpliques que encara avui es fan notar. En el primer cas, només cal pensar en la desestabilització de l’Orient Mitjà i l’exacerbació del terrorisme gihadista que van comportar les “guerres preventives” de George W. Bush contra l’Afganistan i l’Iraq, respostes, al seu torn, als atacs d’Al-Qaida a Nova York.

Els avions estavellats a les Torres Bessones van canviar el món i la nostra forma de vida, com també la fallida de Lehman Brothers, set anys després. Els rescats públics al sistema financer; la frenada de la gran recessió, prolongada en el cas d’Europa a causa de les dràstiques retallades en sistemes bàsics com el de la salut; la pèrdua de llocs de treball, les disminucions salarials... van fer minar la confiança dels ciutadans en les democràcies fins llavors estables i consolidades. “Com a resultat de tot això –afirma l’historiador Adam Tooze citat per The New Yorker–, la crisi financera i econòmica del 2007-2012 va mutar, entre el 2013 i el 2017, en una crisi política i geopolítica de l’ordre posterior a la guerra freda”. Una crisi, hi afegeix el setmanari, “que va ajudar a entrar Donald Trump a la Casa Blanca i que va portar partits nacionalistes d’extrema dreta a posicions de poder a moltes parts d’Europa”. Ara, immersos de ple en la guerra contra el Covid-19 i l’adopció de plans de xoc per evitar el col·lapse dels sistemes sanitaris i de l’economia, no sabem encara el grau de devastació que ens deixarà aquest últim sisme, ni com transformarà el nostre món.

Però sí que hi ha qui en comença a extreure lliçons. És el cas de grups mediambientalistes que reclamen per a la seva causa la mateixa urgència amb què els poders públics i empresarials –seguint les recomanacions dels científics– han adoptat mesures dràstiques contra la pandèmia, segons explica Jonathan Watts a The Guardian. I és que, tal com es van encarregar de recordar els científics durant la recent presentació de l’últim informe de l’ONU sobre l’avaluació del clima global, l’emergència climàtica “suposa una amenaça més gran a les nostres espècies que cap virus conegut”. De proves no ens en falten, com aquest any que acabem de passar, rècord en altes temperatures. Amb tot, no tenim cap garantia que, un cop guanyada la batalla al Covid-19, l’emergència de l’escalfament del planeta mobilitzi el món amb la mateixa determinació.