Del ‘Todo el mundo al suelo’ a l’‘A por ellos’

El 23 de febrer del 1981 vaig sortir de la feina i vaig arribar a casa una mica passades les sis. Encara no m’havia tret l’abric quan va sonar el telèfon. Era un company de feina que, molt atabalat, em va dir: “Posa la televisió!” I va penjar. El que vaig veure ja ho sabem i no cal repetir-ho. Aquell dia van quedar al descobert totes les contradiccions d’una Transició venuda com a modèlica quan, en realitat, es va limitar a amagar sota la catifa les misèries del franquisme i les renúncies, per no dir traïcions, del règim del 78.

Honestament, en aquells moments no vaig tenir por. Em va semblar tan esperpèntic que era com si no fos real. Jo era a casa, és clar, no a l’hemicicle amb aquells salvatges disparant al sostre.

El fet és que, producte de les renúncies i amnèsies de la Transició, no es van exigir responsabilitats ni a l’exèrcit ni a la policia, que van mantenir els mateixos torturadors i els mateixos repressors del franquisme; no es va reformar la justícia, simplement es van canviar noms i el Tribunal d’Ordre Públic ara s’anomena Audiencia Nacional, i el que es coneix com a deep state continua intacte. Tot això que dic no és cap novetat, ja ho deia algú més imparcial que jo fa anys, algú com el Financial Times: “Els polítics espanyols han actuat amb una por exagerada dels militars, sobretot el PCE i el PSOE.” I tenia raó. Els seus dirigents van callar quan la cúpula militar va bloquejar l’amnistia als oficials de la UMD (Unió de Militars Democràtics) i quan van sancionar els membres del Sindicat Unificat de Policia.

Els mateixos, o els seus hereus, que avui neguen que hi hagi presos polítics malgrat el que diu l’ONU i Amnistia Internacional, els mateixos que parlen de “fugitius de la justícia” i no d’“exiliats”, els mateixos que neguen el miler de ferits de l’1-O, que engarjolen polítics escollits democràticament, que impedeixen investidures i reprimeixen artistes, que callen davant d’inhabilitacions, i que miren cap a una altra banda davant dels més de dos mil represaliats del procés.

El 23-F va consolidar els trets més reaccionaris de la Transició. I som aquí. Res ha canviat. Vivim en un permanent cop d’estat, com demostra l’A por ellos i el discurs del rei del 3-O. Un cop d’estat que ara anomenem “155”, “inhabilitació”, “eleccions forçades” o “repressió”. L’autoritarisme és una forma de govern que es caracteritza pel rebuig del pluralisme, l’ús del poder central per preservar l’statu quo polític i greus mancances en el que s’entén com a estat de dret, separació de poders i respecte al vot democràtic. Ho diu l’Oxford dictionary of politics. Vostès mateixos.

El 23-F no me’l vaig prendre seriosament, segurament perquè no tenia quaranta anys de perspectiva, però la situació que vivim des que vam perdre la por i vam sortir al carrer perquè volíem decidir és seriosa i només ens queda la voluntat d’escollir si volem viure en un país on durant els darrers dos-cents anys hi ha hagut vint-i-cinc cops d’estat, o en un país modern on el respecte a la democràcia en el seu sentit més ampli, i el dret a decidir, siguin el nexe d’unió d’una ciutadania lliure.