El pacte del Pacífic contra la Xina revifa els recels de França i la UE envers els EUA

L’aliança dels Estats Units, el Regne Unit i Austràlia per contrarestar la influència de la Xina a la regió del Pacífic ha desfermat un sisme diplomàtic entre aquests tres països, d’una banda, i França i la Unió Europea, de l’altra.

El principal punt de fricció és l’adquisició per part d’Austràlia de submarins nuclears de fabricació nord-americana i britànica quan Canberra tenia un contracte firmat amb París per a l’adquisició de dotze naus franceses. El trencament de l’acord ha enfurismat el govern francès, que, per boca del ministre d’Afers Estrangers, Jean-Yves Le Drian, ha qualificat el pacte de “punyalada per l’esquena” i ha comparat el president nord-americà, Joe Biden, amb el seu predecessor, Donald Trump, per la seva “decisió unilateral, brutal i impredictible”.

Es calcula que França podria perdre amb l’acord dels anomenats Aukus (per les inicials en anglès d’Austràlia, el Regne Unit i els Estats Units) uns 56.000 milions d’euros. La indignació del govern francès, amb una presència militar notable al Pacífic, però, ha anat més enllà de l’Hexàgon i és la Unió Europea en conjunt la que se sent menystinguda.

Per mirar de calmar els ànims, el secretari d’Estat nord-americà, Antony Blinken, va assegurar ahir que França havia estat informada de la decisió abans que es fes pública, tot i que no va aclarir quan exactament. Blinken va explicar dijous que hi havia hagut converses amb el govern francès sobre aquesta qüestió entre 24 i 48 hores abans, fet que sembla indicar que no s’havia discutit l’afer a fons. Tot i això, Blinken assegura que “no hi ha cap divisió regional amb Europa sobre l’estratègia al Pacífic”, on els països europeus “tenen un paper important”. França –hi va afegir– “és un soci vital”.

La Unió Europea també ha entrat en escena en aquest conflicte i el cap de la diplomàcia dels 27 socis, Josep Borrell, es va mostrar convençut que “un acord d’aquesta naturalesa no s’ha cuinat de la nit al dia”. “Això requereix temps i, malgrat tot, no hem estat consultats”, va lamentar. “Això ens obliga, un cop més, a reflexionar sobre la necessitat de donar prioritat a l’estratègia de l’autonomia europea”, hi va afegir.

Aquest capítol marca un punt d’inflexió en les relacions transatlàntiques quan tot just fa tres mesos que Biden era vist pels estats europeus com un aliat fiable que deixava enrere les tensions que hi havia hagut sota el mandat de Trump.

Aquella percepció, però, s’ha anat esvaint. Des d’aleshores, l’administració de Biden ha enfurismat el seu aliat francès, ha deixat Polònia i Ucraïna amb la sensació que no hi ha cap compromís de Washington amb la seva seguretat i ha desconcertat la Unió Europea amb decisions unilaterals com la manera de procedir en la retirada de l’Afganistan. Mentrestant, conflictes com el nuclear amb l’Iran continuen estancats.