LA CRÒNICA
Els doctors i la consellera
El debat primmirat exposa la urgència dels canvis i la seva complexitat
Tots han fet guàrdies i han passat consulta de metge abans de ser consellers del ram i potser per això, com tots els facultatius, sempre es tracten de doctor. El debat primmirat i de bata blanca entre els consellers de Salut va ser com una cimera mèdica per diagnosticar l'abast de la malaltia i les opcions de salvació de la sanitat catalana. No és que en perilli la vida, però el malalt necessita apuntalar la salut, perquè les seqüeles d'algunes antigues grips mal curades i que ni es van medicar, poden ara complicar la pulmonia que sembla haver agafat abans que arribi l'hivern.
Arriben puntuals al restaurant 7 Portes i se saluden després de mesos de no veure's, sobretot els més antics, ja tots allunyats de la primera línia política, però no de la gestió sanitària. Cap d'ells no ha deixat la direcció sanitària, malgrat que en altres àmbits (la privada, els hospitals o l'assessorament als directors de centres sanitaris, per exemple).
Exposen el seu diagnòstic sobre el copagament o la despesa farmacèutica amb seguretat i un estricte respecte pel guió que els fixa el director de l'edició nacional d'El Punt Avui, Xevi Xirgo. Duen la lliçó apresa i les dades al cap.
Es nota que el conseller actual és el traumatòleg Ruiz, perquè assenteix, amb un rostre preocupat,
a les reflexions dels companys. Sembla que pensa que per fi algú comprèn per què s'han de fer les retallades. Al cap i a la fi, l'encarregat d'administrar el remei serà ell. La diagnosi sobre el sistema és força coincident, però discrepen en l'abast de les mesures immediates. L'entesa entre els consellers convergents la trenca la socialista Geli, exigint sacrificis a tota l'administració pública per igual, no només per als de la bata blanca, mentre envia força SMS als companys del grup parlamentari.
L'anestesista Pomés, recordant l'etapa a Interior, hi posa pau i fins i tot ordena el debat. El també traumatòleg Espasa els demana valentia política per enfrontar-se amb Madrid, recordant l'estrena de l'autogovern català, quan no parava de barallar-se amb el ministerio. I és que fan pinya recordant la incomprensió de Madrid i de la resta de comunitats autònomes quan es troben al Consell Interterritorial de Salut, perquè mai no s'atreveixen a afrontar el finançament de la sanitat. Per això el nefròleg Rius, que viu i treballa a Madrid, insisteix en la necessitat d'un pacte d'estat.
Tots coincideixen que cal afrontar mesures, malgrat que admeten que s'haurà de fer en el pitjor moment. Potser per això Ruiz és el més prudent en les seves afirmacions i Geli qui més en discrepa, però sense la vehemència amb què se les havien tingut hores abans al Parlament. Espasa reflexiona amb la llibertat d'acció que li atorga el seu allunyament de la vida política i Pomés i Rius, amb la contundència a què obliga la presa de decisions que cal prendre en el sector privat al qual ara pertanyen.
Però entre metges, entre col·legues, mai no es perden les formes. Potser per això s'interpel·len com a “doctor Espasa” o “doctor Rius”. Malgrat que tots ho han estat, només es dirigeixen com a “conseller” a Ruiz i Geli. Al conseller actual li albiren el camí que cal seguir, però li recorden que és ell qui l'haurà de recorre. Curiosament, el mateix Ruiz es dirigeix a Marina Geli com a “consellera”, potser recordant les trobades que mantenien no fa gaires mesos quan ell dirigia un grup d'hospitals.
