Omella dissenyarà el perfil dels futurs bisbats catalans
El president de la CEE fa 75 anys, l’edat de jubilació episcopal, tot i que es mantindrà en el càrrec i triarà el perfil dels nous prelats
Queda vacant Terrassa i a l’estiu quedarà pendent la seu de Girona
Avui, 21 d’abril, el cardenal Joan Josep Omella, bisbe de l’arxidiòcesi de Barcelona, la més important de Catalunya, fa 75 anys. Com marca el cànon, haurà de presentar la seva renúncia al papa Francesc, però ja se sap que el mantindrà en el càrrec uns quants anys més, com a mínim fins que deixi la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Un altre bisbe català, Francesc Pardo, bisbe de Girona, fa els 75 anys aquest estiu i també presentarà la seva renúncia al papa, i un tercer, Josep Àngel Saiz, que era el més jove de les deu diòcesis catalanes –en té 64– i feia de bisbe de Terrassa, ha estat escollit aquest cap de setmana per sorpresa per fer-se càrrec de l’arxidiòcesi de Sevilla. La cosa no acaba aquí, perquè l’any que ve, el 2022, s’ha de jubilar el bisbe de la diòcesi de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés.
El Vaticà, per tant, ha de buscar en breu quatre nous bisbes per ocupar les places que quedaran vacants a Catalunya, sobretot les de Girona i Terrassa. Sant Feliu no corre tanta pressa i la de Barcelona podria quedar sota la batuta d’Omella uns quants anys més, i més tenint en compte que l’ara cardenal va ser nomenat màxim responsable de la diòcesi de Barcelona fa poc, el 2015.
El bisbe de Girona, Francesc Pardo, ha explicat a El Punt Avui la seva intenció de quedar-se a la diòcesi de Girona “fent de capellà normal i ajudant, que hi ha molta feina”. Al seu territori hi ha 400 parròquies i els capellans no donen l’abast. “Els fidels de pobles petits ens diuen: «Ja ens han tret l’escola, ja ens han tret el CAP, que no ens treguin també la parròquia!» I no ho farem, però calen mans”, explica. La seva renúncia és possible que sigui acceptada en qüestió de poc temps, i el Vaticà, en aquest cas, haurà de nomenar un nou bisbe. El territori –sobretot a Girona– vol bisbes formats a Catalunya i identificats amb la llengua i la cultura, una petició que cada cop té menys possibilitats.
La marxa del bisbe de Terrassa a Sevilla, totalment inesperada, complica encara més el panorama de la cúria catòlica a Catalunya. Saiz Meneses, que és el primer bisbe de la diòcesi de Terrassa de la història, nomenat quan la Santa Seu va decidir dividir la diòcesi de Barcelona en tres per treure-li força, l’any 2004, era afí al conservador cardenal Ricard Maria Carles, de qui havia estat bisbe auxiliar. Va ser, per tant, un bisbe nomenat per Joan Pau II, assot de l’oberturisme i oposat als nous aires del Vaticà II amb què s’identificava la gran majoria del clergat català.
Saiz, de “perfil baix” i gens identificat amb el tarannà històric de l’Església catalana, ha estat nomenat administrador apostòlic, i continuarà, de moment, dirigint la diòcesi de Terrassa fins que entri oficialment a Sevilla, al juny. Aleshores caldrà veure si la Santa Seu nomena un nou administrador apostòlic o deixa que l’esculli el Col·legi de Consultors del bisbat en espera que hi hagi nou bisbe. El que és clar és que, enviant-lo a Sevilla, segur que no és candidat per succeir Joan Josep Omella a Barcelona.
El cardenal de Barcelona, home fort del papa Francesc a l’Estat, és, també, membre de la Congregació dels Bisbes, per tant, qui decideix quins bisbes cal nomenar i on cal enviar-los. La darrera elecció que va fer, la de Javier Vilanova com a tercer bisbe auxiliar de Barcelona, va causar malestar entre el clergat barceloní, que no va entendre que es triés un tortosí com a bisbe auxiliar de Barcelona. Vilanova té molts números per ocupar una cadira de bisbe titular. Més que els altres dos bisbes auxiliars de Barcelona, Sergi Gordo i Antoni Vadell.
Omella –amb el vistiplau de Francesc i la força de presidir la CEE– està dissenyant per a Catalunya un mapa de bisbes cada cop més allunyats del sentiment d’arrelament amb la cultura i la llengua catalanes. És públic i notori el rebuig que li causa l’independentisme i les grans diferències que ha tingut amb els darrers governs de la Generalitat. És pública també la seva negativa a visitar els presos polítics. En la presentació de Vilanova, l’octubre passat, s’escudava dient que cap d’ells estava empresonat “a la seva diòcesi”.
