El poder absolut de l’NRA

Sempre que hi ha un gran tiroteig, els Estats Units s’endinsen en un debat encès i emocional sobre què cal fer amb les armes. La massacre a l’institut de Florida del dia de Sant Valentí (disset morts) ha despertat un nou moviment per intentar canviar alguna cosa, impulsat per l’energia d’uns joves que han alçat la veu armats amb les xarxes socials i amb la valentia de l’adolescència. La qualitat del rival, però, els albira un futur negre.

“No podem ignorar el problema del control de les armes. Exigeixo que passem a l’acció”, deia Cameron Kasky, una de les supervivents de la massacre a l’institut de Parkland, que feia una crida a aconseguir algun canvi una vegada per totes.

El principal obstacle és una sigla: NRA. L’Associació Nacional del Rifle, amb cinc milions de membres i les butxaques plenes de diners, controla el discurs i el rumb del debat quan ha de passar del carrer a la política.

De res serveix que un 83% dels nord-americans vulguin una millora en la revisió dels antecedents penals a l’hora de comprar armes. L’NRA és un actor polític amb tanta influència que pot obviar el que diguin les enquestes.

Fins fa mig segle, la defensa de la segona esmena –la que permet dur i tenir armes– no apareixia en la lluita política. Això només va canviar quan es va convertir en un símbol de les llibertats individuals i de la intromissió del govern en els afers privats, part del manual del pensament conservador modern.

“Darrere d’una façana sacrosanta, l’NRA és realment una secta política cínica i mercenària”, confessava Richard Feldman, exmembre de l’NRA. La influència és cabdal gràcies a la politització de les armes i a una base que segueix a ulls clucs el partidisme en què s’ha transformat el tema. Això significa milions de vots valuosíssims en territori conservador. Al novembre hi ha eleccions legislatives, i el poder de l’NRA serà fonamental: perquè l’aixeta continuï rajant, cal alinear-se amb els preceptes del lobby.

Quan Kasky parla de “control”, fa referència a l’accés a les armes; ni se’n planteja la possessió. Aquesta batalla ja es va perdre al Suprem fa una dècada, amb una sentència que confirmava el dret a dur i a posseir armes. A més, canviar la segona esmena és un procés gairebé impossible, amb majories difícilment assolibles en un país tan dividit.

L’última llei per dificultar la tinença va ser un fracàs. El 1994 es va prohibir durant una dècada adquirir fusells d’assalt, del tipus AK-47 o AR-15. En el moment de renovar la mesura, l’NRA va entorpir les negociacions i els rifles van tornar impunes als llocs de venda habituals.

Irònicament, la facilitat per accedir a les armes no acontenta els venedors. Abans de Trump, cada gran tiroteig provocava un rècord de vendes. El 2012, després dels fets de Sandy Hook, hi havia problemes per mantenir l’inventari d’armes semiautomàtiques i satisfer la demanda per por que el president Barack Obama decretés la fi dels fusells d’assalt en mans civils. Amb Florida tot ha estat diferent: les vendes han baixat, i no precisament per una nova consciència.

El tiroteig a Florida de moment no ha aconseguit res. Està encallat, tot i que l’administració de Trump assegura que s’està avançant en temes com ara la revisió dels antecedents criminals i la prohibició de dispositius específics. El Congrés no té intenció de fer cap pas en breu, i tampoc s’espera que ho faci.

Només l’estat de Florida, amb el dol a flor de pell, s’ha vist obligat a fer alguns canvis, menors i amb el suport de l’NRA. El congrés estatal ha aprovat una llei que, entre altres coses, eleva l’edat mínima per adquirir armes (fins als 21 anys) i estableix un temps d’espera de tres dies abans de comprar-ne.

No prohibeix, però, els fusells d’assalt, i permet armar els mestres, seguint la màxima que “a un home dolent armat només el pot aturar un home bo armat”. Mai es planteja l’equació que “menys armes podria dur a menys massacres”, com assenyalen la majoria dels estudis. La por és que, com sempre, el cicle mediàtic s’acabi empassant el debat.