Societat

JOSEP MARIA MONFERRER

Educador i escolapi. Creu de Sant Jordi

“Hi ha bisbes que sembla que esmorzin amb Déu”

Dues vegades vaig anar al Brasil a veure en Pere Casaldàliga. «Pere, no vull ser capellà!», li vaig dir. Però em va convèncer
Aquesta Església no ha estat capaç de veure la realitat dels pobres, que fa transcendir els nostres interessos personals
Flamant Creu de Sant Jordi, a Josep Maria Monferrer tothom el relaciona amb la seva tasca d’educador. En canvi, són moltes les vegades que es passa per alt que és escolapi, potser perquè és tan crític amb l’Església oficial i amb el poder, que sovint la gent oblida que és capellà. “La gent no ho deu dir perquè no exerceixo gaire”, admet, i assegura que el seu procés espiritual que l’ha acabat allunyant de l’Església oficial ha estat molt llarg.
Quan va començar?
Quan preparava la tesi a l’acabar la carrera de teologia a Salamanca, perquè allà em vaig fer amic d’una dona extraordinària: la Maria, la filla petita de Miguel de Unamuno. Amb l’excusa d’investigar, me n’anava sovint a casa seva i xerràvem, xerràvem i xerràvem. I ella, com a dona agnòstica i jo com a creient, i a més molt clàssic, perquè la teologia que estudiava a la Universitat de Salamanca era molt clàssica, confrontàvem però amb un enorme respecte. Ella em va ajudar a obrir els ulls a un altre tipus de lectures.
I amb aquest altre tipus de lectures va anar als escolapis a fer d’educador a l’Escola Pia d’Olot.
Sí, i ja allà vaig començar a tenir moltes contradiccions, sobretot pel model educatiu, que no era el que jo pretenia, i també perquè volia obrir-me més al món dels marginats i dels pobres. Al cap de tres anys de ser-hi vaig demanar deixar Olot.
I se’n va anar a l’Hospitalet.
Hi vaig anar sense el permís del provincial, cosa que em va fer guanyar una bona esbroncada, perquè allà no hi havia comunitat, que al final vam crear. Anar a l’Hospitalet va ser un canvi interior brutal per a mi. Als meus alumnes em dedicava no a ensenyar-los religió, teologia o filosofia, que també n’era professor, sinó que els donava una base i els preguntava: “Què en penseu vosaltres?”, “Com penseu?” Sempre partia la classe en dos i a partir de les notícies del diari a uns els feia defensar una cosa i als altres una de contrària. Aquesta dinàmica de reflexionar, d’analitzar matisos i contradiccions, penso que va ser una autèntica transformació que els alumnes van fer en mi.
I al final se’n va anar a la Mina.
A la mort de Franco vaig venir aquí atret per la feina que feia en Francesc Botey amb els més marginats del Somorrostro i el Camp de la Bota. Quan el van tancar a la presó per diversos manifestos a favor dels gitanos i per haver denunciat els abusos que patien, jo vaig començar a preparar-me per quan creessin la primera escola al barri de la Mina. I així va ser, perquè vaig ser el primer director de l’escola Tirso de Molina. Aquí, d’on no m’he mogut mai més, m’he transformat. És on he pogut aplicar la pedagogia de l’oprimit.
Sempre diu que els seus alumnes li han ensenyat moltes coses.
Tot m’ho han ensenyat, perquè jo he estat alumne dels meus alumnes. Tinc milers d’anècdotes, però n’explicaré només una. Tenia un alumne que tenia un pare alcohòlic que maltractava la mare, i ell, un dia, amb vuit anys, va agafar una cadira de casa i l’hi va estampar. El pare li va donar una pallissa brutal i el va tenir tota la nit lligat. Eren veïns meus. L’endemà el van enviar a l’escola. No portava ni paper ni llapis i jo n’hi vaig donar. Ell va agafar el llapis, el va llençar a terra i va dir que el llapis era una merda. N’hi vaig donar un altre, i igual...
I n’hi va donar un altre...
I per tercer cop va fer el mateix. I llavors li vaig dir: “Ja n’hi ha prou, que jo no tinc una fàbrica de llapis!” I va i em diu: “Fill de puta.” Com a director de l’escola havia de fer alguna cosa, perquè no podia permetre que seguint aquell exemple tots els nanos comencessin a dir-me fill de puta. Però no volia matxucar-lo perquè jo sabia els seus problemes i ell en el fons no m’estava insultant, estava traient la seva ràbia.
I què va fer?
Li vaig preguntar si jo li havia faltat al respecte. El nano no deia res. I així molta estona. “Escolta, jo t’he faltat al respecte alguna vegada?” I al final ja l’hi vaig repetir aixecant la veu. I llavors em va dir: “No, profe.” I llavors li vaig dir: “Doncs si jo no t’he faltat al respecte a tu, tu mai més em faltis al respecte a mi.” I vam continuar la classe com si no hagués passat res. Mai més em va faltar al respecte. I, saps què?: ha estat el millor alumne que he tingut mai. Què vol dir això?: que en comptes de tenir uns criteris estrictes i castigar, s’ha de fer el contrari, intentar entendre el patiment de la gent i justificar-la i ajudar-la. Veuràs quin canvi faran.
I el seu procés religiós?
Era cada vegada d’anar cap als més marginats, per això cada dia estava més lluny de l’Església oficial. I en algun moment de la meva vida vaig arribar a pensar: “Jo què faig sent capellà si resulta que ja no vaig ni a missa!”, perquè jo veia que des de la teologia es manipulava la imatge de Déu i que hi ha molts capellans i bisbes que sembla que esmorzin cada dia amb Déu!, que ho sàpiguen tot de Déu.
Per què ho diu això?
Perquè què sabem de Déu, de la transcendència, si precisament si Déu és transcendent és perquè ens transcendeix, ens estimula a treure el bo i millor de cada un de nosaltres mateixos. Jo no soc jo i les meves circumstàncies i prou, no. Jo soc jo i tota la manera de llegir el món que et supera. Tu no ets el protagonista de res, ets una peça petita de tot el que està passant. Aquesta ha estat la meva manera de fer i a mi no m’agradava com feien les misses. Les de l’època del Concili, sí, eh!, que eren autènticament revolucionàries. El Concili va ser una època d’un alliberament, d’una llibertat d’expressió, de posar en qüestió moltíssimes coses en una línia progressista. Però aquella generació se’n va...
Han mort Pere Casaldàliga, el Pare Manel, Hilari Raguer, imprescindibles del Concili, d’aquesta generació que està desapareixent.
Tu coneixes algun capellà obrer ara?... Jo tampoc. Per això jo fa anys que vaig entrar en una profunda crisi amb l’Església. Hi va haver un moment clau en aquesta pèrdua de confiança. Mira: jo era el president d’una fundació que tenia grans propietats a Vilamajor, de Pujalt, on es feia acció social. Tot eren terrenys d’una dona molt rica que en morir ho va deixar tot a l’Església i que nosaltres vam adequar per a gent necessitada. Vam voler fer una espècie de granja on els xavals de la Mina i d’altres col·lectius marginats hi poguessin anar a fer teràpia; també vam arreglar unes casetes de la mateixa propietat per a dones maltractades...
I què va passar?
Que l’Església ens va denunciar dient que allò no era una obra d’Església perquè la nostra fundació era laica. I ells volien que la fundació fos explícitament religiosa. Al final vaig perdre el judici: la sentència definitiva la van dictar tres jutges de l’Opus que, com et pots imaginar, van sentenciar que allò era per a l’Església i que havia de ser una institució explícitament religiosa. I s’ho va quedar tot, i ara en treuen rendiment econòmic i es van venent algun dels terrenys. I, evidentment, es va carregar el projecte social. Tu et penses que jo puc estimar aquesta Església? Jo crec en uns valors, i aquesta Església no ha estat capaç de veure la realitat dels pobres, que fa transcendir els nostres interessos personals.
Això li va provocar una crisi?
I grossa. I vaig agafar l’avió i vaig anar a veure en Pere Casaldàliga, que érem amics ja d’abans que ell marxés al Brasil. Dues vegades el vaig anar a veure. “Pere, no vull ser capellà, només faig que patir!”, li vaig dir. Vaig estar una setmana amb ell i va ser quan em va explicar com Joan Pau II el va fer anar a Roma i el va fer agenollar i el va humiliar perquè essent bisbe anava “vestit d’indi”. Ell també em va explicar les seves contradiccions, però em va convèncer que no ho deixés, que encara podia donar molt. Em va dir que era més important que hi fos que no pas que no hi fos, que podia fer un gran bé. I per això encara soc capellà, tot i que no participo d’aquest model eclesiàstic.
El papa Francesc ha retornat els aires del Concili. S’ha manifestat en contra de l’opulència de l’Església, en contra que els bisbes siguin “prínceps”... Aquesta és la seva Església?
A mi la paraula Església no m’agrada perquè encara fa referència a un col·lectiu massa tancat, és una paraula que ja no és significativa per a mi. Jo prefereixo parlar de la pobresa global i de la humanitat que portem a dintre i de la solidaritat amb els pobres. Des que jo vaig entrar als escolapis de Sarrià fins ara he fet un gran canvi, però els escolapis també. A les Escoles Pies ells marquen les pautes, que són cada vegada més progressistes. I fixa’t: s’han unificat les escoles pies d’Espanya menys les de Catalunya. Això demostra una valentia, una manera de fer que és molt paral·lela a la meva manera de fer.
Com a educador, com està afectant la pandèmia a la Mina?
Aquesta situació genera una inseguretat a tot arreu, però com menys recursos té la gent o menys nivell cultural, aquesta inseguretat és molt més forta. Aquí tenim dos tipus de gent: o gent que no gosa ni sortir de casa, de tal manera que fins i tot llencen les escombraries per la finestra; i, llavors, hi ha un munt de gent que es pensa que només estant al carrer està segura, i es passa el dia al carrer. No deixen anar els nanos a escola però a les nits fan festes al carrer, fogueres, sopars, balls... En aquest moment, al barri, el vuitanta per cent dels nanos no trepitgen l’escola “perquè és molt perillós”, però tot el dia corren pel barri i no duen ni mascaretes ni res.
Això els passarà factura.
Social i econòmica, perquè ja veurem quin futur tindran aquests joves. No trobaran feina. En general, pujarà una generació molt més ignorant que la generació dels seus pares i amb menys recursos, però aquí, a la Mina, serà més cruel, alguns tornaran a ser analfabets. I, paral·lelament, cada vegada s’exigeixen més títols i seran més selectius els qui puguin controlar les piràmides socials.
En la seva nova encíclica, el papa Francesc critica el capitalisme salvatge.
És necessari que algú amb la influència del papa ho digui. El que passa és que els primers enemics que té el papa els té al Vaticà. Ara, com que ell és jesuïta i com que els jesuïtes són molt poderosos, no s’atreviran a fer-li el que li van fer a Joan Pau I, un home boníssim i progressista que va morir sobtadament i el van enterrar ràpid i sense autòpsia.
La mort de Joan Pau I va propiciar l’elecció de Joan Pau II.
Amb el papa Wojtyla va retrocedir tot. Es van aturar els avenços del Concili i avui encara patim bisbes i cardenals triats per ell que tenen molt poder i molts diners. En Rouco Varela, per exemple. Tu saps quina casa...? Tu creus que pot ser creïble que aquest senyor sigui un seguidor de Jesús?
I la Conferència Episcopal Espanyola, la carta a favor del rei emèrit...?
És una vergonya, no hi ha dret! Però se senten segurs, perquè, tot això, saps què és?: diners a la butxaca! Els percentatges per temes socials que es donen a l’Església superen tota la resta. Maneguen un dineral increïble. I, després, quin percentatge del que els entra va a parar als pobres?

Un barri, una vida

El 21 de setembre, quan el president de la Generalitat, Quim Torra, va entregar-li la Creu de Sant Jordi, Josep Maria Monferrer, un escolapi i educador que viu entregat a la seva gent del barri de la Mina, es va emocionar. “M’han donat altres premis i tots els he agraït moltíssim, però haig de reconèixer que aquesta distinció m’ha fet molt feliç perquè no se’m premia a mi sol, sinó a molta gent unida en un projecte”, diu un home a qui els convencionalismes i el poder no l’han marcat mai. Activista al costat dels desventurats, activista també de país, va fer seva la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire amb el convenciment que un educador sempre ha d’estar disposat a aprendre dels seus alumnes. Fundador de l’Escola Pia de Pequín, a l’antic castell del Camp de la Bota, el 1985 va ser el primer director de l’escola Tirso de Molina de la Mina. Ara, jubilat ja de les aules, es dedica a l’Arxiu Històric de la Mina, que va fundar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Maradona és mort

Barcelona

Brussel·les veu possible que la vacunació contra la covid-19 comenci abans de finals d’any

brussel·les

Justícia busca les restes del maqui ‘El Rubio’ al cementiri dels Reguers, a Tortosa

Tortosa

Les institucions apel·len els homes per denunciar i combatre la violència masclista

Barcelona

Mossos i Policies Locals reforçaran els controls perquè es compleixin les mesures a la restauració

Barcelona

Les agressions sexuals ateses al Clínic cauen a la meitat durant la pandèmia

Barcelona

Desenvolupen una eina per visualitzar el risc de propagació de la covid-19 associat a la mobilitat

Barcelona

Salut comença els cribratges a Olot i Banyoles i es planteja estendre’ls a Figueres i Palafrugell

banyoles

La cèl·lula de Ripoll va utilitzar com a excusa per comprar precursors d’explosius que eren per blanquejar roba al Marroc

Madrid