Societat

AARON LEE

President de la Fundació Art que Alimenta

“El violí m’ha fet no perdre l’enteniment”

M’ha escrit un noi de Xile per dir-me que gràcies al testimoni no se suïcida. La primera causa de suïcidi adolescent és l’homofòbia
M’encantaria fer ‘ Yo soy el que soy’ a teatres catalans amb David Solans o Carlos Cuevas, és un paper dur i ells tindrien la sensibilitat

La cita és a la cafeteria Maricastaña, del barri madrileny de Malasaña, i Aaron Lee hi arriba sent una de les sensacions de la temporada teatral amb Yo soy el que soy, obra que posa veu i música –de Bach fins a La Terremoto de Alcorcón– al llibre que relata el patiment de sortir de l’armari a Madrid en el si d’una família religiosa sud-coreana i amb el violí com a amic inseparable.

Madrileny de Chamberí que creix a Barcelona i marcat pel Palau de la Música.
Tinc el record d’una infància molt feliç a Barcelona. I sí, amb nou anys assisteixo al concert de la violinista Sarah Chang al Palau de la Música, i per a mi és el baptisme musical del violí. Amb quatre anys jo ja tocava el piano. Tenint pares pianistes, alguna cosa calia tocar! [riu] De petit, al parc, a Barcelona, quan no hi havia gronxadors, el pare ens entretenia amb jocs musicals com el de saltar les escales amb notes com si els esglaons fossin les tecles del piano. I aquell dia al Palau m’impacta molt i encara hi ha petits moments del concert que recordo. Surto del Palau dient: “Jo vull tocar aquest Concert per a violí en re major de Txaikovski.” I deu anys després acabo la carrera fent-ho.
I arriba a Madrid i ho porta fatal. A classe era “«el catalán»” o “«el chino-catalán»”.
Per a tothom que es traslladi de Barcelona a Madrid al principi és molt dur. I això que estimo Madrid i em sento madrileny. Creixo en un ambient català i de classes en català, i a Madrid inicio cinquè de primària sense conèixer ningú i en un barri lleig dels afores. A Barcelona ja patia discriminació. Des que tinc memòria, a la guarderia, per ser d’origen asiàtic ja patia insults. I per la sensibilitat, també. Des de molt abans de saber què significa ser marica, jo ja ho sentia. És clar, això de fer patinatge sobre gel i ballet tampoc no hi ajudava [riu]. I a Madrid hi afegeixo tenir accent català. Però m’hi vaig adaptar. Ser diferent i que facis el que facis mai estaràs integrat del tot és un tema que he carregat tota la vida. Durant la infància i l’adolescència he plorat molt per això. Em faltava en l’educació emocional de pares i professors qui em donés armes per defensar-me d’abusadors i d’atacs. Sentir alguna cosa més que “no en facis cas” i que algú digués “agafa-t’ho amb humor, treu poder a les paraules i fes-les teves”... Això ho aprenc amb 18 anys, l’adolescència va ser molt dura, sempre era un marginat. Als noranta ni es parla del bullying ni hi havia protocols. La víctima callava per no agreujar-ho. L’humor de dir “doncs si espereu un macho ibérico, jo soc “macho-ibérico coreano-català” ve a posteriori, quan em faig el caràcter més fort i irònic, i em refugio en la literatura i la música. I amb mestres de violí d’elit, o eres dur o et destrossaven!

I arriba el despertar sexual i dir als pares que és homosexual. “I què volia, una abraçada com a les pel·lícules de Hollywood?”, ironitza. L’abraçada ‘made in Hollywood’ no hi va ser...

No, no és el que rebo. Ningú esperava el que vindria. Al pare, desesperat i en calent, se li’n va de les mans i li surt així.
Un dels moments angoixants de l’obra és quan relata com el pare, ja fora de si, li ordena que es despulli i va a la cuina a agafar un ganivet i l’acosta als genitals: “Si ets «marica», això et sobra!”
Sí... Són fets que impacten molt. Vaig estar quinze anys sense posar els peus en aquella casa; fa pocs anys els meus pares la van vendre i, com que vivien a Corea del Sud, em va tocar anar a firmar alguns papers. I estava tot igual, amb la taula amb la marca del ganivet clavat després de dir-me tot allò. Quasi em va impactar més que tornar a l’illa Ulleungdo.
I sempre tenia un refugi: el violí.
Encara avui ho és. Aleshores més perquè no tenia vida social ni un cercle tan variat i sa com ara, només podia acudir a la música i al violí. I funciona, però no crec que sigui el més sa. Perquè quan t’aferres a una sola cosa et cremes i et tornes emocionalment dependent, sigui d’una persona o d’un objecte, i no és sa. El violí m’ha fet no perdre l’enteniment, perquè la soledat et pot fer embogir. Tocant el violí no estic sol i el procés d’assaig, tot i ser repetitiu, m’encanta. I quan pujo a l’escenari no hi ha mai una nit igual: sempre canvio alguna nota o els dits perquè segueixi viu. Sempre pujo amb una mentalitat: “Toca com si fos l’última vegada”.
Per curar-li la “malaltia de ser gai”, el 2005 el pare el porta de viatge a Corea i l’enganya per tancar-lo en una habitació de dos metres per tres en una illa, Ulleungdo, entre el Japó i Corea. A l’avió, llegeix al diari que un expert portat pel PP al Congrés, Aquilino Polaino, defensa que ser gai es pot curar.
No vam parlar de res en divuit hores de vol i a sobre em guanyo l’esbroncada per dir amb humor que Polaino era imbècil. Ja abans vam tenir un enfrontament a casa per la manifestació del Foro de la Família amb bisbes i polítics del PP. Acumulava tanta ràbia que ja la mastegava. Si es mira Ullengdo a Google Maps, és un destí turístic i bonic: una illa volcànica, amb penya-segats impressionats. Però es va convertir en una presó i en un infern.
Com si fos de justícia poètica, quan està presoner a la cel·la d’Ulleungdo només té una tele i l’engega i la CNN i hi apareix José Luis Rodríguez Zapatero el dia de l’aprovació del matrimoni homosexual.
No tenia telèfon ni ordinador, només la tele. I aquella notícia, la imatge de Pedro Zerolo enarborant la bandera, m’insufla orgull i esperança i necessitat de resistir. A l’obra sona la veu de Zapatero perquè volia fer un homenatge a aquell discurs, que no és polític sinó que és humanístic. No volia polititzar l’obra, però sí recordar el moment que va canviar la vida de tanta gent. La persona que va escriure aquell discurs, José Andrés Torres Mora [excap de gabinet a La Moncloa], ha vingut a veure l’obra. I coses de la vida: ell mai va anar pel món dient que era autor del discurs, i el seu fill és gai i, en sortir de l’armari, és quan el pare li va dir: “Doncs que sàpigues que jo vaig escriure aquell discurs de Zapatero.” El fill no sabia que l’autor d’aquell discurs tan emotiu havia estat el seu pare! “I que sàpigues que és un dels discursos dels quals em sento més orgullós de tota la meva carrera”, li va dir el pare. I Torres Mora es va endur el fill a veure la meva obra al Teatro Kamikaze, així que va ser doblement emocionant. I després de la funció va trucar a Zapatero per dir-li: “José Luis, has de veure aquesta obra!” [riu] I Zapatero tenia l’entrada per venir, però van tancar perimetralment el seu barri just aquell dia, i no va poder. Ho intentarà més endavant. Agafo la part més emotiva del discurs i no estava fet per encaixar-lo amb la música, però curiosament el ritme de l’oratòria i el compàs de Zapatero encaixa perfectament amb Somewhere de West Side Story. I a l’escenari hi tinc Gaby Oldman, el director del musical de West Side Story. La lletra ve a dir que en algun lloc hi ha un lloc per a nosaltres. I és bonic pensar que sempre hi ha un lloc on ens acceptin. A l’obra hi ha molts missatges subliminars que alguns esbrinaran i altres potser no.
Truca d’amagat a l’ambaixada espanyola i li diuen que no faran res. L’única via per escapar de l’illa és negar-se a si mateix i dir que ser gai ha estat un error.
Sentia que fes el que fes estava atrapat i no en sortiria si no era mort. Haver de rendir-se a la vida és una cosa horrible. I abans d’arribar a la conclusió de negar-me per salvar-me vaig tenir la situació límit de llançar-me al buit o no. Tenia ja mig calçat fora d’un penya-segat i em vaig dir: “Em llanço?” Des de fora pots pensar que el fi justifica els mitjans, però qui hagi viscut una cosa així sap que el preu de passar per aquella casella és molt alt. Va ser un suplici i em vaig odiar molt per tornar a l’armari amb tot el que m’havia costat acceptar-me. Tothom al col·lectiu surt moltes vegades de l’armari: amics, familiars, la feina... És molt dur quan hi tornes a entrar davant d’un grup. El cost emocional desgasta.
De retorn a Madrid ja s’escapa i s’emancipa, i toca fins i tot al carrer, i paradoxalment amb un violí de mig milió d’euros.
Vaig tenir la tossudesa i l’orgull de, passés el que passés, no mostrar-me dèbil i dignificar-me. Vaig empassar molt per no voler demanar ajuda, i és un error. Sempre has de poder demanar auxili. I tenia en préstec temporal d’un mes un Gagliano. M’han prestat molts violins, he tocat un Stradivarius de milions d’euros... Vaig ser una mica inconscient portant un violí tan car al carrer, si l’amo ho hagués sabut no me l’hauria deixat! [riu] Entre un Gagliano i un Stradivarius ja és cosa de gustos. Per als no coneixedors dels violins, és comparar un Ferrari i un Lamborghini. Hi ha violins de 100.000 euros que m’agraden més que violins de 5 milions. Al final toques història. Jo soc una part molt petita de vida del meu violí i no en soc l’amo, jo soc el seu acompanyant temporal. Avui els instruments es tornen peces de col·lecció i de museu, fins al punt que no són accessibles als músics. Hi ha fons que els acaparen perquè el valor puja cada any. El mestre Manuel Puig em va llegar un violí seu; aquesta mentalitat medieval segons la qual les eines del mestre passen a l’aprenent quan aquest ja és un mestre sembla oblidada, i la vull mantenir, i crear un moviment en què no tot siguin els diners. Tots els meus violins els tinc a la Fundació Art que Alimenta perquè no es puguin vendre i que si em passa alguna cosa siguin patrimoni de la societat. Ja de molt jove pensava que si em moro no vull que això passi als pares perquè sigui venut en una subhasta; vull que passi a la societat i que els joves amb talent puguin tocar un Ferrari. No vaig de Robin Hood: si el té un banc no és dolent per se, un banc sovint el cedeix a grans violinistes i paga assegurances que són milionàries, però no està bé que es quedi com a peça de museu. Al Palau Reial de Madrid hi ha una col·lecció Stradivarius única que es toca dos cops a l’any, i és una pena, perquè perd qualitat si no es toca, li poses una mordassa. I és una cosa viva, la fusta és orgànica i evoluciona. Si deixo de tocar un violí mesos o anys, es nota. Un violí no és cap cotxe, que millor si el treus poc.
Un moment màgic a l’obra ‘Yo soy el que soy’ és quan toca la ‘Ciaccona’ de Bach.
La peça és un dels grans moments del violí i és molt interessant: Bach s’assabenta per carta de la mort de la seva dona, Maria Barbara, i agafa les seves inicials i les inicials de la dona i ho converteix en un baix i després fa moltes variacions durant tretze minuts. La gent no se n’adona, però és sempre la mateixa melodia, en moments de tristesa, ràbia, alegria, nostàlgia... I la seva pèrdua jo la vaig convertir en la meva pèrdua. El que vivia ho traslladava a la música, i jo pujo a l’escenari perquè tot sigui veritat. Un purista et diria que potser està fora d’estètica, però això és com dir a algú com ha de sentir pena, i no hi ha una forma única de sentir pena o tristor. Aprèn tot l’acadèmic... i després oblida les regles.
Es
veurà als teatres de Catalunya?
M’agradaria passar per Barcelona. Jo somio estar un mes al Teatre Lliure! És casa meva! Va ser casa meva! És on jo vaig ser feliç! Ana Belén cantava allò de “donde fuiste feliz es mejor no tratar de volver”... I potser a viure no hi tornaria, però m’encantaria tornar-hi a treballar! Somio pujar a un teatre important de Barcelona amb Yo soy el que soy. Jo puc dir les meves frases en català i Verónica Ronda ha estudiat a Barcelona i el parla. I fins i tot vam fantasiejar que si rebés la proposta seriosa de fer-hi funció durant un mes i després girar per tot Catalunya i per altres territoris de parla catalana, per què no comptar amb un actor de renom? M’encantaria fer l’obra amb David Solans o Carlos Cuevas. Tindrien aquest punt de sensibilitat per fer aquest paper que és molt dur, i també el tindria una actriu catalana. Seria magnífic poder fer la sessió matinal per a instituts i després fer la funció de nit.
Continua sent una teràpia, fer l’obra?
M’he convertit tant en pacient de teràpia com en qui fa la teràpia, soc als dos costats. Suposo que tot terapeuta ha de fer també la seva pròpia teràpia. Em fa bé, em serveix com a neteja emocional saber que ajuda molta gent i que té un sentit. Que, com diu Victor Frankl a L’home a la recerca de sentit, el patiment deixa de ser patiment quan troba un sentit . Encara que només ajudi una persona del públic ja val la pena. Cada dia tant amb qui ve al teatre, llegeix el llibre o veu una entrevista sento que arribo a tot arreu. Quan vaig sortir a Atención Obras, de La 2, i s’emetia pel canal internacional, em van escriure fins i tot des de Califòrnia per les xarxes socials dient que els impacta, i donant les gràcies i amb desig que es vegi als Estats Units. És un tema cada cop més d’actualitat, tristament. L’homofòbia segueix sent la primera causa de suïcidi adolescent i a Amèrica Llatina és de molta actualitat. Un nen de Xile em va escriure per les xarxes dient que gràcies al meu testimoni no s’havia suïcidat. Vivia en la voràgine de les funcions i ja de matinada em vaig prendre dues o tres hores per respondre-li i per pensar què i com li responia. Es mereixia un fil llarg. Què li dius a algú que viu una situació de tanta vulnerabilitat i emocionalment tan destrossat? Cal anar amb molta cura, i no soc psicòleg. El primer és: demana ajuda! Un noi de Sabadell de 15 anys m’ha escrit dient que m’agraïa compartir el cas i que no ha patit tant, però té la incomprensió dels pares i segueix ocult. A mi m’hauria vingut bé tenir una referència com jo, que no només sigui víctima i sigui un empoderat fent un crit de llibertat.
En una pel·lícula de Hollywood la seva història acabaria amb els seus pares a la primera fila del teatre l’últim dia de funció i amb una abraçada i una ovació del públic. Però la vida no és Hollywood...
[Riu] Qui sap, no? Seria bonic... [Riu] Els meus pares no és que no hagin vingut a veure l’obra, que jo sàpiga no saben ni de l’existència del meu llibre. Sé que algun familiar el coneix i l’ha llegit, però a mi no m’han dit res.
Va ser el membre més jove a accedir a l’Orquestra d’Espanya, i després ho deixa i crea la Fundació Art que Alimenta.
He tocat en pràcticament totes les sales importants d’Europa i em vaig sortir d’aquest circuit, necessitava alguna cosa més a la vida. Sí que m’agradaria portar una referència d’empoderament de col·lectius de la diversitat i més enllà del LGTBI, no sé si hi ha un lloc honorífic a Nacions Unides en diversitat. Ara es parla del racisme cap a asiàtics amb la pandèmia i de Stop Asian Hate. S’ha trigat trenta anys a veure-ho! Ja sé que la comunitat asiàtica és molt de callar i d’empassar-se les coses i seguir treballant, i per això ha trigat a esclatar. Segur que no arriba tan lluny com el Black Lives Matter perquè l’asiàtic és de no trencar coses i de no destrossar aparadors. Un somni seria anar a L’Orgull a Seül, que va creixent, i poder parlar públicament i empoderar els joves. Allà t’assenyalen amb el dit i els assistents molt sovint hi van emmascarats i sense fer-se fotos ni donar la cara ni sortir a la televisió perquè poden perdre la feina i la família els pot repudiar. Hi ha tant per fer a tants països... Que la música serveixi com a vehicle i tingui una responsabilitat social. L’art sense les persones no serveis per a res, pot ser una peça de museu. I un museu o un auditori han d’estar vius, no han de ser un contenidor del món d’ahir. Tant de bo els teatres i auditoris siguin espais que despertin la gent! És molt platònic, però que arrosseguin les persones al món de la llum! La sèrie de La Veneno en menys de sis mesos ha aconseguit una visibilitat i més debats que en anys i anys de política. A més de la fundació he llançat també una productora –Produccions Indomables– per crear contingut teatral i audiovisual relacionat amb la diversitat i per poder recollir històries sobre persones inspiradores que han pogut sortir endavant.

El violinista que és el que és i fa bella la ferida

Aaron és un nom hebreu que vol dir “guia, fortalesa o llum al cim de la muntanya”, i els seus pares el van escollir perquè es diria igual a Madrid –on va néixer fa 33 anys– que a Corea del Sud –d’on és la seva religiosa família–. El despertar sexual d’aquest talent del violí el va portar a dubtar si estava a l’altura del nom. La superació del càstig familiar per la no acceptació de l’homosexualitat la recull al llibre Yo soy el que soy (Letrame), i l’obra és ara una obra de teatre amb el mateix Aaron Lee acompanyant al violí el relat de la seva traumàtica sortida de l’armari. Després de triomfar a Madrid al Teatre Pavón Kamikaze i al Teatre Infanta Isabel, somia retornar a la Barcelona de la seva infància i estrenar-la aquí. Però que ningú hi esperi un drama i prou, perquè hi trobarà humor i Bach i Txaikovski convivint amb un disc dedicat per La Terremoto de Alcorcón a l’Orgull. Amb el seu exemple i l’esforç de fer bella la ferida, inspira joves d’arreu a no defallir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

SOCIETAT

Els veïns de Lilla tallen l’A-27 per exigir les indemnitzacions per les esquerdes

MONTBLANC
ciutat del vaticà

El papa frena els rumors sobre la seva salut amb la lectura d’una llarga homilia

barcelona
Societat

Mor Joan Nadal, empresari andorrà pioner en el sector del transport

URBANISME

Rubí invertirà més d’un milió d’euros per renovar el clavegueram de dos carrers

RUBÍ
MEDI AMBIENT

El temporal Nelson es “menja” part de la platja de Sant Sebastià de Barcelona

BARCELONA
SOCIETAT

Marxen de l’edifici ‘El Barco’ d’Esplugues els dos últims veïns que hi quedaven

ESPLUGUES DE LLOBREGAT
economia

L’IVA del gas deixa de ser reduït i torna al 21% a partir de dilluns

barcelona
SOCIETAT

Els taxis de Sitges s’adhereixen al servei conjunt del Garraf

Sitges
transports

Tallada la L4 del metro entre les estacions de Bogatell i la Barceloneta

Barcelona