Núria, 19,15 euros

Quan la Núria va néixer a la pesseta li quedava poc més d’un any de vida. Aquesta jove de Lloret de Mar, estudiant de segon any de l’escola Elisava a Barcelona, va venir al món l’any 2001 i per això no té consciència d’haver vist cap moneda ni bitllet de pesseta, que es van retirar l’1 de gener del 2002. Això sí, sap que un euro són 166,386 pessetes, però quan se li pregunta si és capaç de fer-se la idea de què representa un milió amb l’antiga moneda somriu i diu: “Perdo el fil amb el milió.” La Núria era una de les persones que divendres de la setmana passada feia cua pacientment a l’exterior del Banc d’Espanya de Barcelona, al xamfrà de Portal de l’Àngel amb la plaça Catalunya, per accedir a l’interior de la sucursal a canviar monedes.

“Els diners no són meus, són de la meva tia, la Dora, me’ls va donar a mi, que estudio a Barcelona, perquè fes el canvi i em quedés jo els euros. Em va dir que sortiria més car el viatge que el que en trauré.” Així s’explicava la Núria abans d’entrar a l’interior del banc sense saber exactament quin era el valor del petit botí en forma de pessetes que portava dins la bossa.

Més clar ho tenia el Pedro, un veterà de l’intercanvi de pessetes per euros perquè és un col·leccionista de numismàtica. “Porto 18.000 pessetes en monedes, moltes amb peces de 2.000 euros, que són edicions commemoratives”, explicava el Pedro, que havia fet el càlcul que havia de sortir del banc amb quasi cent euros a la butxaca.

De la mateixa manera que la tieta de la Núria, la Carme de Tarragona considera que pel canvi que s’obté quasi no paga la pena fer el viatge fins a Barcelona per bescanviar les pessetes, per això ha aprofitat una visita al metge que havia de fer el seu marit per demanar hora, ja que l’oficina barcelonina és l’únic lloc de Catalunya on es pot fer l’operació. “Vaig trobar les 11.500 pessetes que porto entre uns llibres que tenia el meu pare”, explicava la Núria, que havia calculat que les 11.500 pessetes que havia trobat li significarien 60 euros al canvi. “Tingues en compte que el viatge fins aquí ja em costa 40 euros.”

D’entre tots els ciutadans que el divendres 18 esperaven pacientment el que va explicar que portava més diners era l’Antonio, un lleidatà establert a Barcelona treballador de manteniment d’una empresa. “Els diners eren del meu avi i hem quedat amb la meva mare d’anar a mitges, jo em quedaré la meitat per fer la gestió i ella l’altra meitat”, explicava l’Antonio, que portava a sobre 100.000 pessetes. “Els diners els vam trobar als calaixos de la botiga d’ultramarins que tenia el meu avi, fent neteja en trobaves en un calaix i en un altre”, explicava l’Antonio.

Els calaixos del seu pare i de l’avi també van ser la font de la troballa d’en Jordi, un veí de Sabadell que feia cua per convertir en 24 euros les 4.000 pessetes que portava. En el cas del Jordi eren calaixos, i en el cas de l’Eva, pots. “Han aparegut pots amb monedes, la meva mare guardava monedes dins pots”, explicava l’Eva, que no era el primer cop que acudia al Banc d’Espanya. Els pares de l’Eva tenien un bar a l’Hospitalet i la seva mare havia pres el costum d’omplir pots amb monedes. També fa pots el marit de la Mar, un economista que gràcies a aquest costum estalviador ha aconseguit acumular fins a tres mil euros en una sola ampolla, “i ens n’hem anat de vacances”, explicava la Mar abans d’entrar al Banc d’Espanya.

A la sortida, l’Antonio de Lleida era molt feliç. Havia calculat uns 600 euros i n’hi van donar 725. “Els bitllets se’ls han mirat molt, doblegant-los amb les mans per comprovar que eren bons”, explicava sense saber que el Banc d’Espanya accepta tots els bitllets mentre tinguin un 50% de la seva superfície. També estava content a la sortida, l’Antonio, perquè li havien donat quasi els 100 euros que havia calculat, mentre que la Núria marxava amb 19,15 euros. “Primer he anat a una taula, allí m’han mirat les monedes, les han passat a una màquina que les ha comptat, m’han donat un tiquet i he anat a cobrar a la caixa”, explicava la lloretenca.

I la Mar? Aquesta vegada els pots de monedes que amb tanta paciència fa el seu marit no li serviran per marxar de vacances. “No m’han donat res”, explicava entre divertida i confosa abans d’aclarir que “les peces que jo portava no són de les que es canvien. De fons, el vigilant jurat de l’entrada cridava: “Algú vol un paper per saber quines monedes es canvien i quines no?”