Societat

MONTSERRAT MARTÍNEZ DESCHAMPS

Filòloga i teòloga. Esposa d'un diaca

“El diaconat del meu marit ha estat la nostra opció de vida”

Teníem clar des que érem promesos que tot i que no sabíem per on ens portaria el Senyor sí que volíem servir a l’Església
No només el diaconat enriqueix la família, sinó que la família i l’amor dels esposos enriqueix el diaconat del marit
Les vídues dels diaques es queden soles; tota la vida acompanyant el marit i de cop se senten apartades de la comunitat diaconal

El Concili Vaticà II (1962-1965) va restaurar el diaconat com un grau de la jerarquia eclesiàstica, independent i permanent, i va obrir la possibilitat que aquest diaconat també pogués ser conferit a homes casats d’edat madura. El 1969 la Montserrat Martínez es va casar amb Aureli Ortín, qui, passats uns anys i quan el matrimoni ja tenia quatre fills, el 1981 es va convertir en diaca. Martínez, que és llicenciada en filologia clàssica, filologia anglesa, ciències religioses i teologia sistemàtica, professora jubilada dels Jesuïtes de Casp, ha fet dues tesines relacionades amb el diaconat. Es va llicenciar a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona (Iscreb) amb Matrimoni i diaconat en l’Església de Comunió i anys més tard va presentar com a tesina a la Facultat de Teologia de Catalunya L’esposa del diaca: consentiment i acompanyament. Aquest treball s’acaba de publicar en forma de llibre editat pel Centre de Pastoral Litúrgica (CPL).

Quan vostè es va casar s’imaginava que el seu marit podria acabar sent diaca?
El meu marit i jo sempre hem pensat que el diaconat, com altres opcions cristianes, és un ressò i un fruit del baptisme. Nosaltres teníem molt clar ja des que érem promesos que tot i que no sabíem per on ens portaria el Senyor sí que volíem servir a l’Església i estàvem oberts al que ens demanés. Quan aquí, a Barcelona, va començar la recepció del Concili Vaticà II, cap als anys setanta, el meu marit de seguida va estar atent perquè va pensar que la possibilitat d’accés al diaconat dels homes casats podia ser una resposta personal i també de parella. Ho vam parlar i de seguida ens vam posar en contacte amb el Cercle d’Amics del Diaconat que portava mossèn Joan Oriol.
Qui era mossèn Oriol?
Va ser el prevere encarregat pel cardenal Jubany per promoure la renovació del diaconat a casa nostra i el Cercle d’Amics del Diaconat va ser una crida a persones interessades en aquest ministeri aquí, a Barcelona. Després es va constituir la comissió diocesana i els primers cridats van començar l’etapa de formació. Les esposes els vam acompanyar, tant en el discerniment com en la formació, com després, i jo durant quaranta anys, en l’exercici del ministeri.
Quan van començar aquest camí amb el seu marit, ho veia diferent de com ho veu ara, després de tants anys?
És que al principi, quan tots dos vam decidir fer el pas, no sabíem què seria, com seria aquest camí i a on ens portaria. Però vam estar oberts al que podria ser: és el que diem moltes vegades d’estar en mans de Déu. Una altra cosa és estar-hi realment, i estar-hi és acceptar el que la vida, l’Església i la crida de Déu et van portant.
Què és exactament un diaca?
Diaca vol dir servidor. A l’Església catòlica, en el sagrament de l’ordre hi ha diaques, preveres i bisbes. El diaca és un ministre ordenat de l’Església que per la imposició de les mans del bisbe i la pregària consagrant és dedicat al servei de l’Església per sempre en la diaconia de la litúrgia, la paraula i la caritat. Explícitament representa Crist servidor en l’Església.
El diaca està a les ordres del bisbe?
Els diaques estan al servei del bisbe; per tant, han d’estar disposats a allò que li demani el bisbe de la diòcesi en la qual ha estat ordenat. No està al servei d’un capellà, sinó al servei del bisbe.
Al seu marit, doncs, el bisbe el podia necessitar cada diumenge per assistir una missa o alguna altra tasca?
Els diaques estan adscrits a una parròquia on assisteixen les eucaristies, bategen, presideixen casaments, presideixen exèquies, etcètera. També tenen o poden tenir altres missions supraparroquials.
Quan van ordenar el marit, tenien fills?
Sí, quatre. La petita tenia quatre anys i la gran onze, per tant, el ministeri del seu pare el van viure de petits i ho van acceptar; després, quan van ser adolescents i es van fer grans, ho van viure d’una manera diferent. Però va ser assumit des del principi.
Quan el pare estava ocupat tots els diumenges al matí... i altres dies.
Aquí és on entra el paper de la dona del diaca, que davant dels fills moltes vegades fas de suplent del pare. Carregues moltes funcions que podrien ser pròpies del pare i de la mare i les acabes assumint totes tu sola. El diaca ha d’harmonitzar el seu ministeri amb la parella i els fills, però també amb la seva feina, perquè normalment tenen una professió civil. Aquesta harmonització de tots els aspectes de la vida pot ser una mica difícil.
La dona del diaca és una ‘superwoman’?
Com la d’un metge o qualsevol persona que tingui una professió que és una vocació.
Vostè no només ha estat al costat del seu marit, el seu compromís amb l’Església va més enllà i es veu en el seu currículum: és llicenciada en filologia clàssica i anglesa però també en teologia sistemàtica i ciències religioses.
Per a tots dos el diaconat d’ell ha estat una opció de vida i jo he pensat que acompanyar-lo no només amb l’experiència de cada dia sinó també amb la reflexió i amb l’estudi ens ajudava. Estudiar i formar-me ens ha ajudat com a parella i a mi personalment.
És difícil ser la dona d’un diaca?
Jo et diria que no hi ha un sol model d’esposa de diaca. La meva experiència? L’Aureli farà quaranta anys que és diaca i tot ho hem anat fent en funció de les diferents etapes de la vida, sobretot marcades pels fills. Jo he intentat acompanyar-lo sempre, però quan els fills eren petits o adolescents m’hi vaig poder implicar molt menys. Després, amb els fills grans, he tingut més facilitats, tot i que jo he treballat sempre de professora i he estudiat. Però, com que el diaconat era una opció fonamental de la meva vida, per mi ha estat una prioritat acompanyar-lo i formar-me.
Un diaca sense el suport de la seva dona ho tindria molt difícil.
Molt difícil. Sé que hi ha hagut esposes que no han donat el seu consentiment o no s’han vist amb cor d’acompanyar-los sempre en aquest ministeri i al final els candidats s’han hagut de fer enrere.
Només ordenen un diaca si l’esposa li dona el consentiment?
El consentiment és un requisit jurídic eclesial essencial, tot i que per mi és molt més. L’acompanyament és molt variat, no hi ha un model únic, i hi ha esposes que s’hi impliquen molt menys per diferents circumstàncies, sigui per les edats dels fills, sigui perquè han de cuidar els pares o treballar. El que importa és que l’acompanyament sigui de cor, un acte de generositat i de servei a l’Església.
Va ser una de les primeres catalanes d’estar casada amb un home ordenat?
Sí, i per això he estat en moltes reunions de diaques i esposes tant a Catalunya com a Espanya i la resta del món, per intercanviar experiències, sentiments i formació. He estat vuit anys representant de les esposes dels diaques en el Centre Internacional del Diaconat, amb seu a Rottenburg-Stuttgart, cosa que m’ha possibilitat estar en contacte amb moltes dones de tot el món, i durant molts anys, del 1987 al 2019, he fet una enquesta a les dones dels diaques per saber què pensen. És un bon sistema però no òptim, perquè soc conscient que moltes dones no han contestat perquè potser pensen que les seves respostes no serien “políticament correctes”.
I què diuen a les enquestes?
Les respostes tenen un fil conductor molt important: sempre es considera que el diaconat és un do de Déu que enriqueix la família. I jo penso que no només el diaconat enriqueix la família, sinó que la família i l’amor dels esposos enriqueixen el diaconat del marit. Aquest és un punt del qual no se’n parla gaire i és important. A les enquestes també surten dificultats familiars, sobretot de l’esposa, que moltes vegades es pot sentir sola, saturada de feina, però sempre hi ha aquest fons de generositat i esperit de servei. Conèixer aquestes dones de tots els racons del món m’ha fet sentir membre d’una Església catòlica universal.
Se sap poc de les dones dels diaques.
No se’n parla gaire, com de les dones en general; per això he tingut interès a fer aquest llibre, perquè intento fer una harmonització entre teologia i experiència. No he volgut només posar sobre la taula una experiència, una vivència personal, sinó que ho he fet en el marc d’una reflexió teològica. Aquest llibre, de fet, és una tesina, un treball acadèmic, i he anat al raonament teològic, que és el fonament.
Posa sobre la taula les dificultats de les esposes dels diaques en enviudar.
Les vídues dels diaques es queden soles; tota la vida acompanyant el marit i de cop se senten apartades de la comunitat diaconal a què pertanyien, la comunitat formada pels diaques amb les seves esposes i famílies, els preveres i el bisbe. De cop es troben que ja no són convidades als actes de celebració i a vegades se senten menyspreades.
El diaconat permanent el va fer possible el Concili Vaticà II, però l’Església ha canviat molt des d’aleshores.
El meu marit i jo valorem molt el Vaticà II, que va significar obrir les portes, obrir el diàleg de l’Església amb el món. És veritat que després hi ha hagut alts i baixos i moments decebedors, però l’Església té un avantatge: que hi ha un nucli fonamental, que és l’Evangeli, el Crist, i això passa per sobre de tots els canvis que hi pugui haver, tant sociològics com eclesials. I com veig jo ara aquesta Església potser una mica apartada del món? Crec que hauria de prendre’s més seriosament l’aggiornamento que va proposar Joan XXIII, però la veig amb molta esperança perquè és veritat que la societat està descristianitzada però es manté la recerca de Crist i l’Evangeli.

Els 40 anys del diaconat d’Aureli Ortín

D’aquí a dos dies, el 18 d’octubre, farà 40 anys que el cardenal Narcís Jubany va ordenar diaca Aureli Ortín Maynou, casat i pare de quatre fills, a la parròquia de Sant Francesc de Sales. Va ser el quart home ordenat diaca a Catalunya. Tan sols un any i escaig abans, l’abril del 1980, el cardenal arquebisbe de Barcelona havia fet públic en la circular Diaconia el “Directori per a la promoció del diaconat permanent a l’arxidiòcesi de Barcelona” i el 24 de setembre, en una “Carta als sacerdots”, Jubany anunciava l’ordenació del primer diaca permanent (“un ministeri nou en l’Església del nostre temps”, deia), que va ser Lluís Nadal i Padró, de la parròquia de Santa Maria de Badalona. El 1981 i abans que Ortín, també van ser ordenats Jaume Batlle, casat i amb quatre fills, a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al Poblenou de Barcelona, i Josep Urdeix, casat i pare de tres fills, a la parròquia de Sant Joan d’Horta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
VÍCTOR CUSÍ
PRESIDENT D’EOLICCAT

“No veiem que el decret doni l’impuls que necessitem”

barcelona

Intercanviant experiències per potenciar el talent femení

barcelona
MOHAMED EL AMRANI
EMPRENEDOR, COMUNICADOR I ACTIVISTA SOCIAL

“Tenim capacitat de resiliència”

girona

Les adopcions no s’aturen

barcelona

Torna el Mercat Medieval a Vic amb retocs per la covid

vic
societat

Més pressió per als hospitals, que tornen a xifres del setembre

Avaluació dels danys pel talús caigut als FGC de Terrassa

terrassa
Cristina Núnez
Família d’acollida

“Ells tenen dos pares, dues mares i molts avis”

barcelona
CONSUELO IBARRA
COORDINADORA CENTRE KUNE BARCELONA

“Si volen adoptar, no es fan enrere”

barcelona