“Que tingués un llibre a punt per publicar-lo l’endemà de la mort de Ratzinger per esbombar-hi draps bruts és una mostra més de la misèria moral de tants i tants integrants de la cúria. I és un pèssim favor a la imatge del difunt. Lamentable és poc”, deia, aquesta setmana en una piulada, l’editor de Fragmenta, Ignasi Moreta, referint-se a les memòries de Georg Gänswein, també conegut com el George Clooney del Vaticà. L’arquebisbe alemany Gänswein, secretari personal del papa Benet XVI, no va ni esperar que el cos del pontífex emèrit fos calent per començar a filtrar part de les seves memòries, Res més que la veritat. La meva vida al costat de Benet XVI, que sortiran publicades a Itàlia aquesta setmana i son com una bomba contra Francesc.

Les memòries d’aquest alt càrrec de la cúria que sempre apareixia somrient són un retret contra Francesc i demostren, una vegada més, que al Vaticà les coses són més foques del que semblen i que quan un cardenal o arquebisbe riu no vol dir que estigui content.

L’origen de l’aversió que demostra Gänswein vers l’actual papa podria ser el ressentiment pel fet que, tot just després que Bergoglio fos escollit, el 2013, el va apartar de les seves funcions com a prefecte de la Casa Pontifícia (sense treure-li el títol, però) i el va destinar a fer de secretari i cuidador del papa Ratzinger. “Em vaig quedar de pedra quan Francesc em va dir: «Vostè seguirà sent prefecte, però, a partir de demà, no torni a la feina»”, diu en les memòries. Va ser a partir d’aleshores que l’arquebisbe alemany va aparèixer només al costat de Benet XVI, acompanyant-lo a tot arreu, aparentment feliç. La processó anava per dins, s’ha vist ara. Gänswein diu que, disgustat amb Francesc, li va explicar “aquest acomiadament” a Benet XVI i que aquest –sempre segons aquestes memòries– hauria pensat que Francesc “no es fiava d’ell i el volia tenir controlat”.

Fonts properes al Vaticà tenen clar que aquest llibre és una venjança que torna a obrir el debat sobre els dos models d’Església que representen un i altre papa i els seus bàndols. L’arquebisbe diu que Benet XVI va lamentar l’exhortació de Francesc, Amoris laetitia, que obre la porta a donar la comunió als divorciats tornats a casar i que admet les “bondats”dels matrimonis i les unions civils i que Benet XVI també es va disgustar molt quan Francesc, amb Traditionis custodes, va renegar de la celebració de la missa tradicional, d’esquena als fidels i en llatí, com es feia abans del Concili Vaticà II i que Ratzinger havia tornat a permetre de celebrar durant el seu mandat, fet que va donar ales als catòlics més ultraconservadors i tancats en pràctiques medievals. En canvi, l’alemany passa de puntetes pels Vatileaks i per la desaparició de la nena Emmanuela Orlandi, que s’ha reobert, precisament, aquesta setmana.

Que Ratzinger i Bergoglio s’assemblen com un ou a una castanya és evident, però Francesc no hauria pogut ser un papa reformista sense la feina prèvia del seu antecessor, que va destapar la caixa dels trons dels abusos sexuals dintre l’Església, i Benet XVI no hagués fet l’acte revolucionari de dimitir. Ara, el qui va ser el seu secretari i cuidador personal “lamenta” que al voltant dels dos papes hi hagi seguidors i detractors, diu que, en realitat, “hi ha dues visions de l’Església” i que “aquests dos grups han creat una tensió que ha tingut ressò en qui no eren conscients de les dinàmiques eclesials”. Gänswein –a qui, recordin, Benet XVI va encarregar que destruís totes les seves cartes personals!– qüestiona la cordialitat i avinença que van representar els dos papes en vida de Benet XVI i queda el dubte de si Ratzinger hauria estat fingint. El llibre de Gänswein encara no arriba a les llibreries catalanes, ni en català ni en castellà. Haurem d’esperar per poder calibrar si traspua tant verí que es pot posar al costat del d’Enric d’Anglaterra.