societat
Fer mal als fills per la mare
Els dos menors morts pel seu pare al barri d’Horta de Barcelona han estat l’últim cas de violència vicària extrema a Catalunya
Els jutjats mantenen les visites i custòdies compartides als agressors malgrat haver estat condemnats per maltractament
“Els fills i filles acaben sent el motor de la venjança i odi contra la parella o exparella”
A finals d’agost del 2021 es va produir el primer cas de violència vicària extrema a Catalunya amb la mort del Leo, el nen de dos anys a qui el pare va matar en una habitació d’un hotel de Barcelona. El segon cas de violència vicària extrema va tenir lloc el 8 de gener passat, quan dos menors, de set i deu anys, van ser localitzats morts amb el seu pare en un pis del districte d’Horta també de la capital catalana. En tots dos casos els progenitors es van suïcidar i la motivació va ser la mateixa: fer mal a l’exparella a través de la mort dels fills. Des del 2013, quan es van començar a comptabilitzar les morts d’infants per violència vicària a l’Estat, hi ha hagut més de cinquanta víctimes; les últimes registrades pel Ministeri d’Igualtat van ser precisament el Xavi i la Noa, els germans d’Horta, les víctimes número 51 i 52.
Tot i que fa dos anys que es va posar nom a aquest tipus de violència masclista arran de la mort del Leo, el terme fa molts anys que s’utilitza des del punt de vista professional. La violència vicària, segons expliquen les advocades Marta Ariste i Noemí Martí Roig, que representen la mare del Leo, “és més habitual del que es pensa”. I és que la voluntat dels progenitors de fer mal a les mares a través dels seus fills s’ha donat sempre i engloba molts altres aspectes, siguin amenaces d’endur-se els fills a un altre país, prohibir les trucades o el silenci absolut durant els quinze dies de vacances que els infants passen amb el pare. “És el pa de cada dia de moltíssimes dones, tot i que fins fa dos anys no se li havia posat un nom”, explica Martí, que diferencia la violència vicària de l’econòmica, la psicològica o la física. Tot i que el 2021 van coincidir diversos casos –com el de les nenes Anna i Olivia, assassinades a mans del seu pare a Tenerife–, descarten que s’hagi produït un augment ni que s’hagi donat un efecte crida pel fet de parlar-ne més socialment.
I què porta els pares a fer mal als seus fills? La psicòloga especialitzada en violència masclista Alba Alfageme assegura que no hi ha un perfil de maltractador, però sí que són homes que entenen l’amor “a través del control i el poder de desigualtat, amb un component patriarcal molt important i que no saben gestionar el trencament, a part de tenir un component d’inseguretat molt fort”. Quan hi ha un trencament amb la parella, el pare viu la pèrdua d’una manera cada cop més intensa que produeix, segons Alfageme, un procés de “deshumanització i distanciament emocional cap als fills i filles, que acaben sent el motor de la venjança i odi contra la seva parella o exparella”. Per això moltes mares intenten fer de barrera humana perquè els infants no pateixin, i continuen amb l’agressor fins que finalment algunes acaben fugint. Tampoc ajuda, segons Alfageme, el sistema judicial amb un “biaix patriarcal, com gran part de les institucions de la societat, que durant molt de temps han tingut la premissa que ser maltractador no t’inhabilita com a pare i, malgrat tenir sentències condemnatòries, es mantenen les visites i custòdies compartides” i es deixa en total desprotecció els fills.
Per Ariste és molt important que des de la societat s’ajudi a detectar possibles indicis de casos de violència vicària, des de l’escola, al psicòleg o al pediatra. “Hi ha moltes persones que estan al voltant de les criatures que poden donar l’alarma sobre possibles casos”, afegeix. Amb tot, alerta que encara que es detectin indicis, als jutjats de família no es valora si no hi ha una denúncia o un informe de lesions. Per això, segons les advocades Ariste i Martí, encara es posen poques denúncies, també perquè les dones no tenen proves de l’agressió constant que pateixen i renuncien a fer el pas.
Reparació
El fet que en els dos casos de violència vicària extrema a Catalunya els dos agressors s’hagin suïcidat comporta un perjudici cap a la reparació del dany i el dol de la mare. En un cas que el 2022 es va produir a Sueca (Ribera Baixa), per exemple, el pare que va matar el seu fill d’11 anys a ganivetades és a la presó i va ser declarat culpable per un jurat popular el 17 de gener passat. “En aquest cas, ningú et retorna el fill, però hi ha la part de reparació emocional de la mare perquè, com a mínim, hi ha un procediment penal i una condemna”, remarca Ariste. En el cas del suïcidi dels pares, en què el procediment penal no té recorregut, aquesta reparació no existeix i, per tant, s’ha intentat buscar com es pot aconseguir aquesta part de “justícia reparativa” que també ajuda a fer el dol, buscant altres fórmules, com ara l’acompanyament o un ajut econòmic simbòlic. A més, en el cas del Leo, la mare va demanar treure-li el cognom del pare i posar-li els de la mare. “Per a ella era molt important i fer-ho al més aviat possible per celebrar el funeral amb els cognoms canviats”, remarca Ariste. Finalment, però, el canvi de cognoms no va ser immediat i no es va aconseguir fer fins al cap d’uns vuit mesos. Aquest procediment també ha evitat, com també passa amb els fills de mares assassinades per violència masclista, que el nom de l’infant quedés sempre vinculat al nom del seu assassí, sobretot en els cercadors d’internet.
La feina que Martí i Ariste han anat fent per aconseguir aquest aspecte “reparador” més simbòlic ha permès fer alguns passos endavant dins de la llei de violència masclista, com per exemple les indemnitzacions per a una dona víctima de violència vicària amb infants morts, que s’han assimilat a les d’una víctima de violència masclista. Arran d’aquest cas –tot i que la mare del Leo no n’ha rebut cap, ni tan sols se l’ha assimilat com a víctima directa de violència masclista– també s’ha aconseguit que la Generalitat assumeixi el funeral dels infants en aquests casos, i també que es pugui rebre un ajut de víctima de violència masclista malgrat l’absència de sentència condemnatòria en el cas del suïcidi del pare. Almenys esperen que en el cas de violència vicària d’Horta la mare pugui beneficiar-se de les millores aconseguides i que la mare del Leo no va tenir.
“Visc amb por per la meva filla”
De forma anònima, una víctima de violència vicària explica com és el seu dia a dia, que viu amb “molta por i desassossec”. Tot i tenir una ordre d’allunyament de la seva exparella, assegura que no és fàcil sentir-se protegida. Tampoc està tranquil·la perquè pateix quan la seva filla se’n va amb el pare, pel que “li pugui passar”, ja que “ell està intentant atacar-me per on pot, judicialment i a través de la meva filla”, diu. La por hi és sempre pel que el pare pugui fer a la seva filla amb la finalitat de fer-li el màxim de mal possible a ella, explica. Tot i tenir atenció psicològica, assegura que és “complicat” poder recuperar-se al 100%. Va tardar a denunciar perquè ell sempre li deia que canviaria i per “por a la seva amenaça de suïcidar-se i que abans de fer-ho ens fes alguna cosa a nosaltres”. “Allò no era vida”, recorda. En tot el procés que ha engegat un cop va denunciar, s’ha sentit qüestionada. Pensa que les institucions públiques no “escolten”, ni a ella com a víctima ni als menors que pateixen la violència vicària. “Tenim un sistema judicial molt masclista, arcaic, sense perspectiva de gènere, on el pare és el pare i és igual si ell només vol els fills per utilitzar-los com a instrument per fer mal a la mare.” Considera que no es protegeixen en absolut els menors malgrat que hi hagi “proves i indicis suficients que demostren que estan en risc” i que es troben “en perill” els dies que marxen amb el progenitor. “Els infants no tenen drets, no són escoltats, són meres mercaderies” i això, denuncia, els causa “patiments i traumes brutals”.
