Amb raquetes
Per passejar pel parc nacional d'Aigüestortes al cor de l'hivern
El gel, la neu, baixíssimes temperatures... Tot s'alia per oferir una magnífica sortida a l'alta muntanya al cor de l'hivern. És la proposta del parc nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici: passejar per uns paratges naturals excepcionals i descobrir-hi els fils de vida alentits, que perviuen a l'espera que la primavera els revifi.
La meteorologia condiciona aquestes sortides. Per exemple, per aquest mes de febrer, els guies interpretadors han previst fer una ruta des del planell d'Aigüestortes fins a l'estany Llong i el Pi de Peixerani. Però si la neu i el gel no permeten que els taxis 4x4 arribin fins al punt de sortida, la caminada començarà a l'aparcament d'entrada al parc, a peu de carretera.
Un peu molt gros
La trobada comença d'hora, perquè a la Casa del Parc de Boí cal comprovar l'equip i adaptar les raquetes a cada participant. La sortida no es recomana a menors de 10 anys: “L'hivern, el fred, les raquetes... no és que un nen petit no pugui fer la ruta, però no li serà fàcil. Caminar amb raquetes és caminar sobre neu amb un peu molt gros i per a un nen pot ser complicat”, explica Josep Maria Rispa, guia interpretador del Parc Nacional, que hi afegeix: “És una sortida assequible per a gent a qui agradi caminar. Generalment tenim grups amb edats compreses entre els 25 i els 50 anys”.
La passejada
El recorregut entre el planell d'Aigüestortes i l'estany Llong és d'uns quatre quilòmetres i mig. “Si el temps ho permet, comencem a caminar pel fons de la vall, al costat del riu de Sant Nicolau. Es tracta d'una pujada esglaonada, és a dir, fem un tram de pujada i trobem un pla, i així fins arribar a l'estany Llong”, explica en Josep Maria. Durant la pujada es passa pels refugis de la Centraleta i de l'Estany Llong, un dels quals estarà obert. “Des del mes de desembre, tots els estanys del parc estan gelats, per tant, durant l'excursió no veurem els estanys, sinó una gran superfície blanca i plana que haurem de vorejar per precaució”, descriu en Josep Maria. I si el temps acompanya, la intenció d'aquest guia interpretador és conduir els excursionistes camí amunt, fins al Pi de Peixerani, “un pi negre monumental”. Allí, al peu de l'arbre gegant, es farà una parada d'uns vint minuts per dinar. “A priori, els excursionistes ens diuen que és una aturada massa curta, però passa que, mentre un camina no nota el fred, encara que la temperatura sigui molt baixa. En canvi, quan s'està aturat... al cap d'un quart d'hora ja veiem que tothom es belluga!”, diu somrient en Josep Maria. La tornada desfà el camí. En total es calculen unes cinc hores efectives caminant.
La vida al parc, a l'hivern
La funció dels guies interpretadors no és només acompanyar els excursionistes, sinó també oferir-los la informació necessària per tal que aprofitin la seva estada al parc per conèixer millor la natura que els envolta. “En una sortida hivernal com aquesta, podem explicar-los què són les allaus, com s'originen, quants tipus de neu i d'allaus hi ha o recordar-los que, malgrat que se'ls associa a catàstrofes, en realitat les allaus són fenòmens naturals que ajuden a la renovació dels boscos i a la prevenció d'incendis”, diu en Josep Maria, que hi afegeix: “També parlem de la vida dels animals: què fan, què mengen aquests mesos... A l'alta muntanya, a l'hivern la selecció natural és molt dura i la vida s'ha hagut d'adaptar al fred, tot s'alenteix”. Però la neu també es pot convertir en un bon aliat: “A la natura, cal saber mirar per veure-hi... la neu ens facilita descobrir-hi les petjades que hi deixen els mamífers i les aus, i també els excrements i els pèls...”, apunta en Josep Maria, que descriu la seva feina i l'actitud de molta gent de manera ben gràfica: “Nosaltres som una mena de professors i la nostra aula és el parc, que canvia cada dia. Moltes persones associen l'alta muntanya i l'hivern amb les pistes d'esquí, però un parc nacional no és un parc temàtic. Aquí tot és veritat”.
