la crònica
Quan anàvem de copes a la Copa
Tothom té un passat i no sempre el recordem amb objectivitat. Des de fa uns anys els decibels descontrolats m'acosten a l'insomni agut durant els nou dies que duren els concerts a l'espai de la Copa. Algú dirà que la culpa és meva per tenir una casa orientada just davant de la Devesa, però a un quilòmetre de distància i a una bona alçada. Altres pensaran que els problemes de desvetllament no serien tals si és construís amb materials adequats i les obertures fessin la seva feina. I els més hedonistes em xiularan a cau d'orella: si estàs despert, perquè no aprofites la nit?
La qüestió és que les meves nits de farra, de revetlla, de creure't l'amo de l'univers a altes hores de la matinada, tenen el cupo cobert. Des del 1978 fins ben entrats els 90 era un incondicional de la Copa, sobretot de la del principi, amb aquelles quatre barraques asimètriques –no com ara, que hi han incorporat el disseny de barracó–, on confluíem quatre arreplegats que ens coneixíem de totes les festes majors de cinquanta quilòmetres a la rodona i que culminàvem la temporada a les Fires amb els peus glaçats i el cap més engrescat del compte. Llavors no hi havien venedors ambulants i recordo nítidament el primer que es va instal·lar a vendre castanyes i moscatell, un col·lega irrepetible i amb el vocabulari de renecs més original que mai heu pogut escoltar. Tampoc s'ensumava el cert abús que hi ha ara dels aromes d'herbades.
En aquells temps les Fires no em treien la son perquè anava a dormir quan cantava el gall, ja que sovint rematàvem la vetllada a Boomerang, la discoteca del Pont Major, que va marcar tota una època en la Girona dels vuitanta.
Els centenars de noctàmbuls de fa trenta anys han esdevingut milers, ara, i el passeig amable coronat per la Copa que li donava nom és avui una esplanada que no s'acaba. La gran diferència és que mentre abans pràcticament escoltàvem la música de les barraques amb radiocassets i hi havia un envelat de pagament per als balladors, ara a cada parada hi ha unes columnes de so per animar un barri sencer i el colofó és un escenari monumental, amb un equip estratosfèric i amb grups de qualitats musicals molt heterodoxes. Enguany, n'hi ha de prou coneguts: Els Pets, Mesclat o Lax'n Busto, però n'hi ha d'altres amb noms com a mínim inquietants: El Columpio Asesino, La Habitación Roja o Teràpia de Shock.
El remor i la durada excessiva
Els dies de Fires també suposen un trasbals pels gironins per les dificultats de locomoció i aparcament. Ara, les obres del TGV ens han immunitzat en aquest aspecte per una llarga temporada. Però encara no s'ha trobat remei contra el soroll. Per exemple, malgrat els esforços perquè els firaires ens ratllin en català no ens n'acabem de sortir, tot i que ja gaudeixo d'un dels beneficis que comporta superar el pas a l'adolescència i no haver de passejar per les fires amb mainada.
Perquè coincidiran amb mi que, a vegades, les Fires acaben sent un bon maldecap. Ara ha ressorgit la discussió sobre si deu dies continuats de gresca no són un excés. Partint de la base que la majoria dels gironins i simpatitzants tenim altres obligacions entenem que sí, que potser en fem un gra massa. Es podria obrir el cap de setmana anterior i fitxar els cinc dies que van de Sant Narcís a Tots Sants.
El cas és que pocs o molts hem optat per quedar-nos a a casa perquè ja no trobem el nostre espai al mig de la gentada, tot i que per poder agafar el son hi ha el perill d'acabar bevent més que no pas si fóssim a barraques!
