Després d’unes setmanes fent pràctiques a TV Costa Brava, encara estudiant periodisme, em van proposar col·laborar al diari El Punt (cap a l’any 1990). A casa, on veien amb escepticisme un futur dedicat al periodisme, la reacció va ser com si em volguessin fitxar al Washington Post. El Punt era a tot arreu. A moltes llars, a molts locals i bars, i era la font de notícies escrites per excel·lència. Però no vaig anar a parar a un gratacels modern de la capital, sinó a un pis de lloguer a Palafrugell condicionat per ser la delegació de Punt Diari al Baix Empordà. Vaja, era com ser l’enviat de l’Agència EFE a Londres.

Aquell estiu, vaig començar a fer escrits per al diari. I recordo que, a banda del que m’havien ensenyat a la facultat de Bellaterra, llegia textos d’altres periodistes per anar-me fent una idea de l’estil. No em pregunteu per què, però, entre altres lectures, em vaig enganxar a les cròniques taurines de Joaquín Vidal al diari El País. Profundament animalista com ja era jo llavors, què coi feia llegint de toros?

Potser hi vaig trobar algun paral·lelisme quan em va tocar narrar els esperpents de les festes nocturnes que s’organitzaven a les moltes discoteques de Platja d’Aro. Així, el meu primer estiu fent de periodista vaig haver de lidiar no amb toros, sinó amb bestioles nocturnes que pul·lulaven per les nits de Platja d’Aro. Se succeïen els concursos de miss, de topless, de culs i de místers. A banda de les places festives i discotequeres, també em va tocar bregar en places polítiques, quan havia d’anar a plens municipals i no sabia ben bé d’on cauria una banderilla. Govern i oposició se les fotien d’una banda a l’altra; en això, poc han canviat les coses.

Els concursos de Miss Platja d’Aro i els xous a les discoteques convivien amb els successos i les entrevistes a personatges d’allò més variat. Amb 20 anys acabats de fer, en molts aspectes encara era una criatura. Però la cultura de feina de casa em deia que mai digués que no i, malgrat el xoc inicial, vaig acceptar anar a fer fotos del que m’asseguraven que era el primer striptease masculí a la Costa Brava, a la discoteca Caroll’s. Una servidora, llavors, no havia superat encara una timidesa força incompatible amb la feina que havia triat, però fer fotografies em venia de família (ho havia viscut a casa amb el laboratori del meu pare i les moltes càmeres i sessions fotogràfiques que havia vist fer). Recordo fer les fotos d’un noi escardalenc en tanga, sec com un bacallà, que ballava a peu de pista entre la mirada divertida dels assistents al concurs. Me’n va tocar un reguitzell, d’actes d’aquest tipus, entre què un concurs de culs. El peu de foto que va publicar el diari va cridar l’atenció del director, Joan Vall Clara, no sé si pels culs que s’hi veien o perquè les meves cinc ratlles escrites estaven molt encertades, i vaig rebre una felicitació que encara recordo.

La nit no era només Platja d’Aro. A l’hotel Llafranc, tenien el Rambo empordanès: Carles Bisbe, empresari i bàrman que feia un xou escapçant ampolles de licors variats amb un matxet emulant l’excombatent del Vietnam. D’aquesta primera etapa vaig acabar adoptant també un gat, que vaig trobar enmig de les destrosses provocades per un aiguat a Sant Feliu de Guíxols. El felí va conviure unes setmanes a la redacció fins que el van acceptar a casa. Si això no és endur-se la feina a casa, que m’ho expliquin.

De la mà de Tura Soler vaig tenir contacte també amb el costat més sòrdid de la zona, amb la notícia de la violació d’una noia etíop a Sant Feliu de Guíxols. Ara suposo que tindríem problemes, però en aquell temps no vam tenir cap mena de problema a identificar la procedència familiar dels detinguts. El món de la política local em va començar a semblar més sòrdid que el dels successos el dia que el concurs per cobrir places de policia local de Santa Cristina va acabar barrejant-se amb la política local i de Convergència. Si la meva inexperiència en aquestes places en què torejava de vegades em jugava a favor, també em va anar en contra quan vaig comprovar que el periodista també és sovint el manipulat en aquest joc d’estira-i-arronsa que és obtenir informació.

Un dels encàrrecs més surrealistes que vaig tenir en aquella època va ser entrevistar Georges Alphonse Mendaille, excap d’un grup de mercenaris dels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL), que vivia en una urbanització de Calonge. No sé qui al diari va pensar que tenia alguna remota possibilitat d’aconseguir-ho, però el cert és que vaig anar fins a la casa on vivia armada amb una gravadora i una càmera de fotos. No cal dir que no vaig arribar ni a dos metres de la porta. De seguida, em van rebre uns guàrdies civils que custodiaven Mendaille. Com que l’entrevista va fallar, em van encarregar una enquesta als veïns de Calonge. Els havia de preguntar què els semblava tenir de veí un presumpte terrorista. Costava trobar gent que en volgués parlar. Vaig entrar en un bar on hi havia força ambient i em vaig dirigir a un home assegut a la barra, vaig anar introduint el meu discurs ben assajat i al meu interlocutor se li va anar formant un somriure entre burlesc i divertit als llavis. Aquell home no tenia cap problema a tenir Mendaille de veí. Tenia un pressentiment estrany, que es va confirmar quan li vaig preguntar com es deia. “No saps com em dic i m’has estat seguint tot l’estiu?”, em va contestar. Tant ell com els policies de paisà es van fer un bon tip de riure a costa de la periodista.