Escola de periodistes
Nascut en llengua catalana a les comarques gironines el 24 de febrer del 1979 i sota els condicionants polítics de la transició democràtica de l’Estat espanyol, el Punt Diari va ser en els seus primers anys de vida una “escola” per als periodistes que van voler participar en aquell projecte tan engrescador que suposava un diari local en català en aquella època.
Jo en vaig ser una treballadora durant 30 anys. Hi vaig entrar l’any 1981, a la seu del carrer de Figuerola, després d’haver treballat en una fàbrica de confecció i una empresa distribuïdora de vins. Van ser uns anys molt il·lusionants per a mi i crec que per a moltes de les persones que hi treballaven, sobretot en la primera dècada, als anys vuitanta. Sentíem el diari com una cosa nova, “molt nostra” i engrescadora al mateix temps. El Punt Diari va ser l’eina que va ajudar joves que tot just s’iniciaven en el món del periodisme a introduir-se en la professió i a perfeccionar-se. Estudiants de periodisme, periodistes que tot just acabaven la carrera estaven interessats en el diari, i també joves que residien en diferents pobles de les comarques gironines hi volien participar com a corresponsals. Igualment, aspirants o estudiants de fotografia o de filologia van fer-se un lloc a la redacció.
Sense mòbils ni internet.
Era el temps de les Olivetti, les cròniques s’agafaven telefònicament, les notícies del món arribaven per teletip, el diari s’imprimia mitjançant fotolits que a la nit s’havien de portar a la rotativa, els textos es corregien en paper i les fotografies es revelaven a partir del rodet. Un sistema de treball que implicava moltes hores de dedicació i esforç en unes instal·lacions mancades d’espai i ventilació suficient. Com a anècdota i sense cap interès de crítica, alguns estius es patia molta calor a la redacció, amb l’inconvenient que els ventiladors feien volar els papers i gairebé no es podien utilitzar. Sortosament, però, aquestes mancances es van solucionar a principis dels anys noranta amb l’ampliació amb un local adjunt, i les condicions de treball van millorar considerablement.
Malgrat tot, la intensa dedicació que requeria la confecció del diari no va impedir que es treballés amb ganes, rigor i il·lusió per tal d’aconseguir els objectius d’iniciar-se en la professió i tirar endavant un diari en català.
Aquells anys intensos i d’esforç
Els inicis al Punt Diari,
Buscar subscripcions porta a porta
Uns tres anys després, el 1985, un redactor cansat d’haver de repartir cada dia els teletips d’agència entre la resta de redactors, en Joan Carles Codolà, em va preguntar si m’agradaria ser secretària de redacció. Vaig respondre amb un sí sense pensar-m’ho i poc després ja treballava a la redacció. Al començament vaig fer feines de Serveis, com els cinemes i les necrològiques, o agafar les cròniques dels corresponsals per telèfon, i més endavant, a la seccions d’Apunts escrivia temes de festes, fires i sardanes. Des d’aquí em vaig anar introduint en els temes periodístics ja amb la categoria de redactora, fent treball en equip a les seccions de successos (Punt Divers), Espanya i Món i Comarques, on, a més del rigor periodístic que exigia l’empresa, va prevaldre majoritàriament el respecte i la companyonia.
Aconseguir un tema exclusiu a la secció era il·lusionant. Es valorava, es dimensionava i es defensava per evitar que cap altre mitjà s’avancés a l’hora de publicar-lo. Hi vaig deixar de treballar el 2011 arran d’un expedient de regulació d’ocupació, coincidint amb la fusió de les capçaleres El Punt i Avui. El diari em va proporcionar formació i oportunitat. Per tot això desitjo molts anys de vida a la publicació.
A la recepció del diari entre els anys 1982 i 1985
Després de treballar en el porta a porta per buscar subscriptors per al diari al llarg del 1981, el meu pas laboral següent va ser la recepció del Punt Diari, que vaig ocupar entre els anys 1982 i 1985. Fer i rebre trucades per passar-les a la redacció o a qualsevol altra secció del diari, així com rebre encàrrecs diversos, eren bàsicament les feines de la recepció.
