Joana Baygual. situació crítica
Jaume Vidal
“Els artistes van més ràpid que els crítics”
Té sentit, la crítica d'art, avui?
Sí, però ara mateix quan es fa crítica els referents, els antecedents amb els quals es treballa són molt més amplis, variats i recurrents al present que abans, quan l'art estava molt més arrelat a les disciplines acadèmiques i a una història de l'art hegemònica. La crítica és una actitud personal, i això sempre serà vigent.
El crític s'ha convertit en artista i l'artista en crític?
En un moment que trobem que l'art té tants de referents diversos, el crític hauria de posar-se al lloc de l'artista i ampliar la seva mirada. Penso que ara els artistes van més ràpids que la crítica, tot va a molta velocitat. I l'artista també fa la seva crítica al món que l'envolta. L'artista manté una actitud crítica i el crític s'adapta als temps que imposen els creadors, essent la seva crítica també creativa.
Quin és el seu museu preferit? En quin no entra mai?
M'agraden molt els museus i centres d'art actual, però gaudeixo moltíssim quan vaig al museu Marès, amb les seves col·leccions. També m'agrada molt el Cau Ferrat de Sitges, un altre museu en un lloc excepcional. De Barcelona, no m'interessa el Museu del Barça o el de Cera, no m'interessa veure celebrities momificades.
Tàpies té successor?
I hi ha artistes catalans actuals amb projecció internacional i en el mercat internacional, però ara no se me n'acudeix cap amb la càrrega simbòlica de territori que tenia i té Tàpies. Però segur que hi ha molts artistes que s'ho mereixen.
Per què no pot ser una successora?
L'art català ha viscut massa dels grans noms?
De Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies, segur que sí. I això ha suposat una gran llosa per a bons artistes que han arribat després. En canvi, no hem donat massa importància, suport o difusió al país a altres d'internacionalment coneguts com ara Josep LLuis Sert, Antoni Cumella, Brossa, etc. Potser no eren personalitats massa mediàtiques o carismàtiques
Per quins artistes aposta?
Pels que em deixen en un estat de perplexitat i em fan somriure per la seva força de discurs, concepte o intel·ligència. La perfecció tècnica no m'arriba ni m'interessa tant, malgrat el seu virtuosisme.
Realment interessa, l'art, al públic català?
Interessa com a tot arreu, poc. La tendència és de dir que no hi ha temps per gaudir-ne i es busquen satisfaccions més immediates i còmodes, i l'art moltes vegades no és còmode. Es prefereix la immediatessa i el que no exigeix massa esforç.
Som un poble artísticament madur?
Portem molt bagatge cultural al darrere, amb molta història a les nostres ciutats i pobles, però a vegades no es valora el que tenim o no s'ha fet prou esforç perquè es valori des de la infantessa. Un museu o un centre d'art pot ser un camp de jocs. Hem d'acostumar els nens i nenes a gaudir de l'art, de les galeries i dels museus.
Els polítics es creuen l'art català?
Em penso que no –potser no es tracta de l'art català sinó de la cultura en general–. Si no, no s'hauria deixat perdre la influència i el pes que havia tingut anys enrere l'art a Catalunya. Abans a Barcelona hi havia galeries d'art de Madrid (com la Galeria Theo) i ara galeries d'art de Barcelona han tancat o d'altres han hagut d'obrir sucursal a Madrid per tenir més visibilitat. Això repercuteix en tot el sector. I si ets a la perifèria, tens molts de problemes per continuar treballant. Caldria més suport per al sector, tant per a productors independents, galeries perifèriques, centres d'art, com per a artistes que fan una molt bona feina de territori. Sembla que no es confiï en el sector com a generador de riquesa i de cultura.
