Diumenge passat, vam poder testimoniar a Peralada dues actuacions força diferents, però guiades per la mescla i la fusió com a principis fundacionals i metodològics: eren Alba i Monteverdi-Piazzolla.

El primer és un espectacle que cerca fondre la dansa, la música i la poesia. El projecte encara està en procés i s’estrenarà el febrer de 2024 al Mercat de les Flors. Per tant, el que vam veure era un avançament, o un “preludi”, com el va anomenar el director artístic Aimar Pérez Gali, adreçant-se al públic per explicar les línies conductores de la producció. La teorització és captivadora, però els segments presentats son com retalls en estat germinal, faltant encara una tessitura més orgànica. Però es disposa de temps i camí per evolucionar.

Posteriorment, a l’església del Carme, prenia lloc l’esplèndid concert de la Cappella Mediterranea, que també establia un joc d’entrellaçaments, entre el compositor llombard Claudio Monteverdi i l’argentí Astor Piazzolla. El viatge era transatlàntic i diacrònic, ja que quatre segles separen els homenejats, i semblava a primera vista improbable, però això és premissa per a grans aventures. Basta recordar que el mateix Piazzolla va glosar Vivaldi en les seves reeixides Quatre Estacions Portenyes.

Però hi ha més: l’ensemble, que té diversos integrants argentins (entre els quals el director i teclista Leonardo García Alarcón), ja va publicar el 2012 un àlbum dedicat als dos compositors, per tant domina el catàleg amb la solidesa d’una dècada d’experiència. I encara que no se seguís l’ordre del disc, el programa incloïa les mateixes peces, un repertori que assembla amb aplom obres summament representatives: Milongas de Piazzolla, que avui són part indeleble de l’imaginari del Riu de la Plata, mentre que madrigals com Lamento della Ninfa i Ohimé constitueixen obres primes en estat pur. Tanmateix, quedava clar que l’alternança entre els compositors no obeïa simplement a una finalitat comparativa, sinó a un veritable esforç de síntesis i assimilació: en interpretar les peces de Monteverdi amb piano i l’omnipresent bandoneó, s’esfumava el marc historicista, i així el llombard esdevenia lunfardo també. Aquest era, al final, el cop de màgia.

Els partícips van estar al més alt nivell, i toca destacar els dos cantants de la ciutat de Mendoza: Diego Valentín Flores i Mariana Flores. El tenor va sonar pletòric i convincent, mentre que la soprano va lluir-se sublim, amb el seu timbre floral i l’èmfasi dramàtic emprat a les seves heroïnes.

Els duets Pur ti miro i Balada para mi muerte van xifrar moments estel·lars, tal com en el bis una Alfonsina y el mar delicada i intimista, només amb la soprano acompanyada per la tiorba i per la mirada encisada del director, que també és marit de la diva. Va ser un final emotiu, amb el públic commocionat i aplaudint dempeus.