En la llarga conversa que Tomàs Garcés va tenir amb Joaquim Ruyra per a la Revista de Catalunya, l’any 1926, l’escriptor de Blanes, que ja havia publicat alguns dels llibres als quals es deu la creació de la llengua literària moderna, des de Marines i boscatges (1903) fins a La parada (1919), lamentava que no havia començat a escriure prosa en català fins que ja tenia trenta anys i que l’hi havia ajudat el tracte amb els bosquerols del Montnegre, a Girona, i amb els pagesos i mariners de la costa de Blanes. “Ells són els primers mestres que van formar la meva prosa”, declarava a Garcés. Els millors escriptors en qualsevol llengua són els que han parat bé l’orella, com Prudenci Bertrana, com Víctor Català, com Josep Pla, i com Ruyra, per descomptat. Tots tenen en comú que un moment o altre han estat confinats dins aquella faixa estreta i ratada del ruralisme, amb una ignorància ofensiva (si no amagués en realitat un trauma de nou-ric) del fet que Catalunya va ingressar en la modernitat amb els estalvis dels propietaris rurals i el refinament estètic que, des de ciutat, hi van aportar estiuejants i excursionistes.

Ruyra ho sabia prou bé. Per això escoltava els pagesos i els pescadors, que encara guardaven el geni de la llengua, i per això mateix Josep Pla, en la postguerra, insistia tant al seu editor, Josep M. Cruzet, que fes tots els possibles per reeditar-lo i buscar sobretot un text seu desaparegut, una “meravella” biogràfica dedicada al metge Ramon Turró, on desplegava tota la seva “plenitud mental” i que va acabar apareixent d’una manera tristament estrambòtica: el crític Josep M. Capdevila, des del seu exili colombià, assegurava haver-ne trobat les quartilles en un marge de carretera, “barrejades amb un munt informe de paperassa abandonada”, quan fugia cap a França el 1939, a l’altura de la Jonquera. L’explicació de la troballa és tan extraordinària com el text mateix, on Ruyra, parlant de Turró, desgrana els seus propis records de la Casa Ciurana de Girona, on va néixer, i de la seva fugida cap a Malgrat.

“Els temps difícils del doctor Turró”, precisament, encapçala els Dotze relats i altres textos (Edicions de la Ela Geminada) amb què l’estudiosa Lluïsa Julià es proposa mostrar algunes facetes encara inèdites o poc conegudes de l’escriptor, sobretot la seva vena humorística (“Els vint corders de Blanes”, “El frare escalfallits” o “Sociòlegs d’ultratomba”) i les seves incursions en la ciència-ficció (“L’any trenta mil trenta” o “Viatges interplanetaris”, un capítol fins ara desconegut). El volum permet resseguir “el procés d’elaboració de la fórmula Ruyra”, com en diu Julià per referir-se a l’estil fixat el 1903 a Marines i boscatges i que consisteix en l’equilibri entre “intensitat i contenció”, en “el desplegament del personatge narrador intern”, i en la descripció de fenòmens atmosfèrics per dir alguna cosa sobre la naturalesa humana, inclosa la intuïció de la transcendència, que Ruyra compara, a “Mànegues i marines”, amb el pressentiment que, sense veure’l, “se t’acosta un home pel darrere”. Julià, que veu similituds entre certes descripcions de la Selva marítima i les pintures de Sunyer o Torres-Garcia, posa de manifest en aquesta tria de textos la sornegueria d’un escriptor de personalitat “escindida”, que transita tant pel realisme com per la literatura d’humor (a l’estil de La creació d’Eva, de Josep Carner), molt influïda també per l’amistat amb el dibuixant Joan G. Junceda, i per la ciència-ficció, que Julià interpreta com una evolució natural de les lectures primerenques del relat fantàstic de Poe o Verne. El llibre conté també dos esbossos d’una novel·la curta, Helena d’Arbós, on Ruyra retorna a Girona per “extreure’n els fantasmes” del temps que va residir al barri vell, a més d’alguns records personals com ara “Nit dels Reis” o “Viatges blaus”, que narra una travessia entre Barcelona i s’Agaró organitzada per l’Exposició Internacional del 1929.

Més enllà de la incorporació d’inèdits i la novetat de descobrir registres inesperats, el principal goig d’aquesta selecció de textos ruyrians és el que procura la seva prosa, inventiva, sensual, minuciosa, on “brilla l’or de les gatoses” i “la cresta sedosa de les roselles”, on el mar adopta “un color fosc de llécol mullat”, on “a l’hivern el món s’assembla a una casa habitada per homes sols”; on, en definitiva, “tot està al seu puesto”.