Està clar que si a aquell noi de 25 anys, a qui se li va acudir fer un festival urbà a la seva ciutat un dia de tramuntana, li haguessin fet veure per un forat el que passaria 20 anys després, possiblement no s’ho hauria cregut. Pensa que en aquella primera edició tots els estalvis que tenia els vaig gastar en aquest projecte.

Penso que vam saber cobrir diverses necessitats que el 2002 eren clau i que per descomptat hem pogut anar mantenint i fent evolucionar durant aquests vint anys. Per un costat, vam donar valor al centre històric de la ciutat, i vam aconseguir que més enllà de les vuit de la tarda hi hagués vida en aquest nucli urbà que pràcticament quedava desert. A escala de país, vam creure de manera desacomplexada que era possible dur a terme un festival amb grups i artistes catalans, que en aquell moment costava molt veure’n en cartells de festivals o en programacions estables.

Ni ho ha estat, ni ho està essent. Aquest festival té una alta complexitat organitzativa, durant quatre dies convertim el centre d’una ciutat, on no hi ha res previst per a dur a terme aquesta activitat, en un recinte de concerts a l’aire lliure amb quatre escenaris, zones gastronòmiques... Us ho imagineu? Doncs a l’Acústica ho fem possible. Això comporta un munt de problemes a resoldre i, a més, com que és un esdeveniment que any rere any creix, tant el pressupost com algun dels protocols que eren bons l’any anterior queden obsolets per al següent. Motivador i estressant.

Coque Malla va ser l’artista triat per inaugurar la primera Acústica, ja que reunia diversos dels requisits que en aquell moment volíem per als artistes del festival: podia fer un format acústic, fet necessari en les set primeres edicions del festival. No vam obtenir l’èxit de públic esperat, però va ser un concert que tothom encara recorda.

El moment més feliç és, com a figuerenc, haver aconseguit que “al meu poble”, durant quatre dies un munt de gent vulgui ser-hi, per una raó que ha sortit del meu cap, que aquest projecte generi feina, ingressos i al final contribuir a fer de la ciutat un aparador amable al món. El més dur és el fet de no haver aconseguit que el projecte sigui estable, i que cada any haguem de repensar-lo. Aquest desgast no sé si el podrem aguantar massa més temps.

Aquesta pregunta l’estic responent des del 2011. Si cada any ve més públic, senyal que fem les coses bé i que, tot i ser un festival que suma vint edicions, seguim essent atractius perquè les noves generacions decideixin desplaçar-se fins a Figueres per no perdre-s’ho. El fet de fer aquesta part de feina bé comporta que es generin tres milions d’euros que van a parar a diferents agents de la ciutat, com ara restauradors, allotjaments, més tota la cadena de serveis i personal que són necessaris per abastir-los. Des de dijous passat és molt complicat trobar allotjament a la ciutat.Ara bé, si que és cert que mantenir aquest model tal com és ara és molt complicat, ja sigui per les limitacions d’aforament, com la que hem de posar en pràctica aquest any a l’escenari principal de la Rambla, com amb l’aspecte pressupostari.

Doncs aquest any és un any de celebració, que tot i els problemes que exposo a la darrera resposta, hem pogut dur a terme un any més. Volem que la gent que vingui s’ho passi bé, que segueixi descobrint els grans grups de la temporada i que durant quatre dies Figueres torni a ser l’epicentre musical de Catalunya. Volem que gaudeixin com mai aquesta vintena edició, un edició on també aprofitem per donar la benvinguda a aquesta nova escena de pop urbà que està entrant de manera imparable, i que pensem que serà la que ens acompanyarà els propers anys.