Joanic no és Broadway & West, ni el passeig de Gràcia, la Cinquena avinguda de Manhattan. Woody Allen tampoc és el que era, gairebé una deïtat dels progres barcelonins, abans que el moviment del #MeToo, amb raó o sense, l’assenyalés. Que faci declaracions a la premsa a favor de les tesis de Rubiales, dient que no n’hi ha per a tant per un piquito, tampoc no ajuda a tranquil·litzar les consciències esquerranes crítiques amb l’heteropatriarcat. Però un mite és un mite. La música va fer la seva màgia, ahir a la nit, en un Teatre Tívoli de Barcelona ple a vessar de 1.500 incondicionals, en la inauguració de la 55a edició del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. Aquesta nit, Woody Allen and his New Orleans Jazz Band oferirà un segon concert, també amb totes les entrades venudes. Aquesta formació de set músics, comptant Woody amb el seu clarinet, està codirigida pel pianista Conal Fowkes i el trompetista Simon Wettenhall. La completen Brian Nalepka –contrabaix–, Kevin Dorn –bateria–, Jerry Zigmont –trombó– i Josh Dunn –banjo i guitarra.

Woody Allen ha negat que la seva passió pel jazz és a l’origen del seu nom artístic, en honor al clarinetista i saxofonista Woody Herman. Sí que confirma a la seva autobiografia, en canvi, que durant la gala dels Oscar del 1978, “vaig tocar blues el millor que vaig poder, vaig tornar a casa i em vaig adormir”. L’endemà va llegir al New York Times que havia guanyat quatre estatuetes amb Annie Hall, incloses les de millor film, director i guió. El seu amor pel jazz és més gran que el seu amor pel cinema, diu. De vegades els ha reunit, com a Sweet and lowdown, amb Sean Penn interpretant un guitarrista que té com a referent i mite Django Reinhardt. Al seu cinema hi ha fins i tot hi ha una picada d’ullet oblidada a l’aficionat al jazz català: a Hannah i les seves germanes, els personatges de Woody Allen i Dianne Wiest entren en una botiga de discos i, mentre parlen i remenen àlbums, es veu clarament el nom de Tete Montoliu.

Encara que la passió pel jazz superi la del cinema, es pot apostar sense por de perdre que la majoria d’espectadors del concert citaria abans unes quantes pel·lícules de Woody Allen que la dotzena de clàssics del jazz i el blues que van interpretar al llarg d’una hora i mitja. No importava gaire. Un públic de mitjana edat i tirant a gran, amb cabells blancs i algun cap pelat (com a dalt de l’escenari, de fet), va contenir l’emoció quan es va anunciar l’inici del concert i va passar un interminable minut sense que ningú aparegués a l’escenari. Alguns ja temíem el pitjor, però Woody Allen va aparèixer (pantalons de color crema, camisa màniga llarga blau cel, caminant a poc a poc i una mica encorbat), seguit de la resta de músics, van seure als seus llocs, enmig d’una gran ovació, i van començar a interpretar temes mentre els espectadors aplaudien a tort i a dret: després de cada solo (tots els músics en van fer uns quants), de cada cançó i al final del concert, alguns dempeus. L’orquestra no es va fer pregar: van tornar a l’escenari i, amb el mateix ofici i taules, van oferir tres temes més. Els espectadors van gaudir al compàs de Woody Allen. Esperem que per molts anys, encara que l’edat de l’artista novaiorquès, nascut el 1935, no convida a l’optimisme.