Si entenem que els miracles s’accepten per la fe, escapen a la racionalitat i com a conceptes religiosos només es donen als cultes monoteistes, hem d’arribar a la conclusió que hi hagué un temps en què Girona era una ciutat on els fets sobrenaturals van ser motiu de conversa i xafarderia d’una ciutat petita i voltada de monges i capellans que tenien assegurada l’existència i la bona vida mentre els episodis extraordinaris alimentessin la devoció. Si no, què podem pensar del miracle dels Sants Dubtes, fill de la fe trontollant d’un capellà que en el moment de la consagració va vacil·l ar en creure que les hòsties es transformaven en el cos de Crist. Quin va ser el seu espant quan, en aixecar-les, les formes es van tenyir d’un vermell fulgurant. Els responsables de la seu no van tenir altra alternativa que reconèixer que, més que una ‘performance’, allò era un miracle i guardar les hòsties envermellides en un reliquiari del segle XVII que, avui buit, es guarda al Tresor de la Catedral.

Un altre sant amb molta nomenada va ser sant Daniel. Tot i que era cristià armeni i va morir martiritzat pels musulmans a Arles al segle IX –li van tallar el cap, però va quedar el cos, que segons deien era miraculós–, per salvar-lo de l’ira de l’emir que el volia fer desaparèixer el van portar a Catalunya, el van enterrar a la vall que tocava a Girona en una cova prop d’una font d’aigua ferruginosa, que tenyia el terra de roig i des que hi van enterrar el sant tenia propietats curatives. Els gironins utilitzaven la ferritja santificada per curar tota mena de dolors. Ara, el que s’emporta el pòdium de tots els sants miraclers és Vicent Ferrer, fill d’un notari de Palamós, nascut a València, martell d’heretges, que va recórrer Europa predicant l’apocalipsi i el 13 d’abril del 1409 ho va fer davant de vint mil persones a la plaça de Sant Domènec de Girona. Com era habitual, va caure més d’un miracle. El primer va afavorir una vella de Salt, que tot i estar impedida i viure a cinc quilòmetres, sense ràdio ni wifi, va poder escoltar el sermó. El segon va beneficiar una noia injustament acusada d’adulteri pel marit. Asseguda a primera fila amb la criatura a la falda, després de parlar dels judicis temeraris, el frare va ordenar al nen que anés a buscar el seu pare. Tot i la curta edat, l’infant va començar a caminar, va travessar la plaça, va trobar l’home que fins pocs moments abans li negava la paternitat i el va agafar de la mà. En ser descobert, el pare va començar a plorar i va proclamar públicament la innocència de la muller.