Crítica
dansa
De festa
El que en sorgeix és una anàlisi de la divisió entre grup i individu
Una festa major a la recentment inaugurada Sala Pina Bausch, petit homenatge involuntari a la seva visió desacralitzadora de la realitat, en què la Societat Doctor Alonso organitza, balla, beu i ens convida a participar-hi. Encara que la invitació hauria pogut esperonar més d'un a saltar al centre de la pista, el públic prefereix mirar i divertir-se amb el que fan ells, que ja és prou bo.
Un personatge disfressat de Bob Marley que llegeix Giorgio Agamben és l'encarregat de fer el pregó de l'espectacle, una crítica als moviments predissenyats pels incomptables dispositius de què necessita proveir-se cada individu per estar dins el sistema. Entre la crítica i l'ús desenfadat dels elements a criticar, l'exercici d'Àcid folklòric es mou entre la visió estranyada dels passos de balls populars i la utilització dels mateixos moviments, però ara conduïts vers la contemporaneïtat de l'escena silenciosa amb la concentració individual que aporta la improvisació.
Ritme, forma i ritual són els elements de recerca però el que en sorgeix és una anàlisi de la divisió entre grup i individu, allò que ens uneix i allò que ens fa individuals, un sentiment que quan s'aplica a una gran porció de gent crea un conjunt de gent incomunicada però que tenen el mateix aspecte i es mouen per les mateixes cançons i amb les mateixes sensacions, com els ballarins que es disfressen de cowboy per repetir incansablement uns passos com soldadets avorrits. Ben al contrari de l'actitud de Sofia Asencio, Idurre Azkue, Emili Gutiérrez i Ramon Villegas, els quatre intèrprets d'aquesta mirada al futur de la cultura tradicional.
La beguda passa pels assistents ara i adés, és clar que a la festa l'alcohol té un paper important dins el ritual, tant com la dansa i el pregó. O el tabac, que també n'hi havia: festa total.
