Per Sancti Petri

En aquests temps desnaturalitzats on un flamenc, si vol triomfar, s'ha de posar al servei del tango, el bolero, la cançó o el pop, és d'agrair que algú posi pel davant la cultura i la tradició que donen veritable sentit a la seva ànima d'artista. Ho va fer Diego el Cigala en un Palau ple fins a l'orgue. Es va presentar en companyia de Diego el Morao al toque i l'omnipresent Piraña a la percussió, va deixar al voral el repertori de cançons que li han concedit merescuda fama i va enfilar pel mateix camí de Sancti Petri que havia evocat el seu mentor i germà de l'ànima, Camarón.

El primer tram va ser l'ineludible martinete, on la veu nua i el batec del cuiro van establir una arrencada de contenció intensa. Després van seguir una taranta, una malagueña per verdiales, la recomposició d'una sevillana i l'esclat de la buleria a compàs amb els acords màgics i punyents de la guitarra del Morao. Una cantiña, uns fandangos de Huelva i el cum laude de la soleá van rubricar una feina de primer nivell. Van ser seixanta minuts de feliç retrobada amb el raig gitano per dret d'un cantaor que manté viu a la seva gola el verí del flamenc més aspre i arcaic. Un privilegi si es té en compte que més aviat s'ha prodigat poc en aquest terreny des del clamorós èxit que va suposar aquell Lágrimas negras amb Bebo Valdés, i d'això fa ja vuit anys. La darrera mitja hora, això sí, va retornar al camí del mig i va optar per aquells temes que el públic havia vingut a sentir.