La Dolo i el Kiko, talent innat

Els dos últims concerts que he presenciat al Palau de la Música Catalana m'han confirmat la importància d'un valor afegit: la capacitat de comunicació del cantant al marge de la mateixa música. Em refereixo a la cantactriu Dolo Beltran, de Pastora, i el contahistòries del flamenco-pop, Kiko Veneno. El seu àngel és tan gran que poden mantenir el ritme de l'espectacle sense haver de dependre exclusivament de la qualitat de les seves composicions o de l'ordre del repertori. La conseqüència és genial: tot i que les actuacions de Pastora i Kiko Veneno poden ser millors o pitjors, mai resulten avorrides. Gens ni mica.

La Dolo és de natura un monstre teatral. Els drames quotidians que explica entre cançó i cançó mantenen la tensió amb humor i tendresa i obliguen l'espectador a parar atenció al que diuen les lletres: històries d'amor i desamor, sentiments de soledat que fa vergonya confessar, maneres de lluitar obsessives. De gent que no es fa grans plantejaments intel·lectuals però que viu tan o més intensament que un artista. Així, la Dolo converteix en art la vida domèstica.

El Kiko és graciós de mena. La seva virtut es fer poesia a partir del llenguatge de barri, de frases del carrer. D'un senzill entrepà de bar, en fa un pensament filosòfic, i n'extreu imatges sensorials de gran bellesa exprimint la humilitat lingüística: “El caldito de tu cuerpo”, una imatge sexual fresca i bonica sense fugir de la visió popular de les coses. En mans de Kiko, les petites coses que ens ajuden a créixer des de l'anonimat es transformen en fites poètiques.

La virtut més important de tots dos és que totes aquestes qualitats les tenen de manera natural. Són espontanis. I per això mateix, tan creïbles.