Ben pla

Barcelona estima Akram Khan. Però és un amor pel que coneixem d'ell més que pel que aquesta vegada ens hagi mostrat. Volia parlar-nos d'àngels, però hem quedat desangelats. Vertical Road (camí vertical), que divendres va deixar fora un munt de gent sense entrada, és una obra plana, un estat de suspensió que no acaba d'evolucionar cap endavant ni cap enrere, ni cap a baix ni, encara menys, cap a dalt. La música de Nithin Shawney, col·laborador de Khan en diverses i reeixides ocasions, aquí és un element més de la pesantor general, malgrat l'eteri del tema i dels nombrosos i previsibles sons de calaix de ventilador que hi juxtaposa. També hi trobem escenes indubtablement precioses, imatges fotogràficament excel·lents, amb aquests vestits hel·lènics (sorprèn que la idea de Khan sobre els àngels tingui una materialitat tan escultòrica) i la pols que vola al seu voltant amb cada cop de moviment. I d'aquests n'hi ha molts, amb contraccions sobtades marcant el ritme de bona part de la coreografia, com el pèndol d'un metrònom que no veiem però escoltem fins que es fon amb la música i es fa una pausa en el temps. Però més que metafísica, hi ha molt de postal, amb els coneguts feixos de llum caient del cel i les mirades necessàriament a l'infinit. Els intèrprets, com sempre, són meravellosos i les seves particularitats es perceben fins i tot en els esquadrons que Khan tria per a la formació del conjunt. Lali Ayguadé inicia unes voltes amb l'esquena enrere i en suspensió que podrien torbar la imatge que tenim d'un humà i fer-nos pensar que es tracta d'un ésser d'un altre món. Però ningú d'un altre món jugaria a ser tan efectista com en aquesta obra.