cultura

Us estaven veient

Potser en més d'una ocasió, badant, us heu trobat observant la gent i fent càbales, fantasiejant sobre qui deu ser, quina vida porta, cap a on deu anar o què deu pensar en aquell moment la persona que esteu mirant. Potser no arribeu ni tan sols a aquest estadi i us quedeu en una inspecció ocular superficial. Ara intenteu imaginar-vos havent d'escriure tot allò que us passa pel magí o la descripció de qui està dins el vostre camp visual. Aleshores afegiu-hi quatre pantalles en què surt projectada, a temps real, la translació literària de tot allò que esteu pensant en aquell precís moment.

L'experiència A vegades em sembla que et veig, ideada i dirigida per l'argentí Mariano Pensotti, es basa en la capacitat d'observar i de fabular sobre la realitat de quatre escriptors, en les reaccions del públic –l'observat i el de l'entorn– i en la interactivitat o no d'aquest amb l'entorn o l'escriptor, a través de la pantalla. Va ser interessant comprovar com la ficció que brollava de l'imaginari dels dramaturgs Marta Buchaca, Jordi Casanovas i Ferran Joanmiquel, i de l'escriptor Josep Maria Fonalleras, era capaç de transformar la realitat. Va ser encara més interessant comprovar com afrontaven cadascun d'ells l'experiència, comparar a temps real la gran diferència d'estils en l'escriptura, també la diferència de temàtiques, i va ser divertit viure situacions algunes còmiques, i d'altres, sorprenents. Vaig seguir l'experiment en dos dels tres escenaris en què es va desenvolupar: divendres passat al vespre a l'estació d'Adif a Girona, i dissabte al matí al mercat del Lleó. La tercera va ser el local de nit Platea, on potser la sessió es va programar massa aviat i la minsa afluència de gent no va permetre gaires floritures.

Jordi Casanovas i Ferran Joanmiquel eren els més àgils escrivint. Llegint-los, quedava clar que tots dos són d'una generació eminentment audiovisual. De fet, l'escriptura de Casanovas és, com en les seves obres, una mena de videojoc literari, en què gairebé es tracta de superar pantalles, en aquest cas, situacions. El prolífic autor, en una pensada a l'estil Orson Welles i La guerra dels mons, es va empescar divendres un atac biològic a l'estació de Girona. Anava escrivint missatges apocalíptics que es projectaven a la pantalla i elucubracions sobre qui podria estar infectat amb el virus i qui no. Ciutadans aparentment inofensius es convertien en ”terroristes independentistes”. Casanovas domina el llenguatge audiovisual i, de tant en tant, deixava la pantalla tota fosca, a tall de silenci dramàtic, per recomençar escrivint l'hora amb quatre dígits i el lloc.

A l'estació, els escriptors tenien la matèria primera de les seves fabulacions a la vista durant uns minuts, fins que els passatgers embarcaven al tren. Al mercat de la plaça del Lleó, tot era molt més dinàmic. La gent anava per feina, no s'entretenia gaire amb les pantalles, malgrat que n'hi havia que sí que ho van fer. Els escriptors van intentar provocar accions del públic i, en alguns casos, ho van aconseguir. Com Buchaca, que va descobrir o va propiciar una història d'amor entre dependents de parades contigües des de la talaia on la va situar el festival. Buchaca es va centrar força en les relacions personals, en temes íntims, però també va convertir en pispes unes quantes clientes del mercat, recurs que Joanmiquel també va utilitzar en algun moment. Fonalleras era, lògicament, qui tenia el discurs més elaborat, fent-s'ho venir bé per inserir citacions de Flaubert, Woody Allen o versos de, per exemple, Estellés. També era qui gastava la ironia més fina i, en clau de broma i pel coneixement del terreny, va revelar en públic la condició de sàtir d'un bon amic de ”cabell esbullat”.

Un molt bon exercici per a un dramaturg o escriptor, però difícil de seguir per al públic.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.