En el món capitalista, les grans empreses tenen una gran influència, com les empreses energètiques i les multinacionals. Les lleis que vetllen per una sana competència volen justament evitar els excessos dels monopolis o dels oligopolis. A més, en els negocis hi ha un principi tàcit que diu que no es pot guanyar tot, mentre s’ofega l’altra part; la vida dona moltes voltes i, en el futur, la truita es pot girar. Si una part ho guanya tot a costa de l’altra, aquesta, escarmentada, no voldrà avenir-se a un nou intercanvi o bé, si ho fa, en buscarà la compensació, la revenja.

El procés resultarà més car a uns que a altres, però de fet ja ho és per a tots els habitants del país, encara que només sigui per la desinversió acumulada de l’estat. Els condemnats del 9-N han hagut de pagar multes; les entitats sobiranistes (ANC i Òmnium Cultural), també; els parlamentaris i consellers en actiu imputats –presidenta inclosa– segurament ho hauran de fer. I l’amenaça rondarà els funcionaris i, fins i tot, els possibles voluntaris.

La Hisenda espanyola és probable que concentri més esforços recaptatoris en empreses i particulars afins a la independència (o, fins i tot, qui sap si al referèndum!) que no pas en els possibles defraudadors lleials. Fer pagar amb diners la diversitat de punts de vista polítics no sembla una arma gaire democràtica; fer negoci de la discrepància és barroer i miserable.

Algú hauria d’anar sumant, fent números, perquè, quan calgui negociar els termes de la independència (el repartiment dels actius, la distribució del deute,...) o, en el pitjor dels casos, de la no independència, caldrà tenir memòria. Que ningú no es pensi que tot plegat no té cap preu! Tanmateix, sortosament –i també en els negocis– encara hi ha aspectes que estan més enllà de les xifres, com la dignitat.