Una de cada cinc persones viu en el llindar de la pobresa i ell té por que es trenqui la societat. No són pocs els que han de decidir si inverteixen en calefacció, en alimentació o en lloguer i ell té por que es trenqui la societat. A molts els dol que treballant deu hores diàries no arribin a final de més i ell té por que es trenqui la societat. N’hi ha que intenten no perdre la salut mental en la batalla per la supervivència i ell té por que es trenqui la societat. Fins aquí es pot entendre la seva preocupació, que segurament tots compartim, perquè és ben cert que la cohesió social reclama nivells de benestar i dignitat, no el desesper de qui ja no té res a perdre. La qüestió és com ho faria ell per evitar aquesta fatídica ruptura: doncs no parlant-ne –no parlar de rics i pobres, sobretot– per no radicalitzar l’ambient i perquè al carrer no hi veu el que surt en el mapa (!) ni el que surt en el debat polític. Ell és Antonio Garamendi, president de la patronal, i pel que diu ens fa pensar en aquell Enrique Ossorio conseller d’educació i portaveu del govern de Madrid, que fa uns mesos es burlava públicament sobre els pobres que no trobava (tites, tites...). Què els passa, a aquesta gent? Que volen justificar la seva frontal oposició a mesures com ara l’augment dels impostos a les rendes més altes i a les empreses amb beneficis extraordinaris (banca i companyies energètiques)? Aquest setembre el Banc d’Espanya confirmava que el negoci i la rendibilitat de les empreses creix a un nivell molt alt mentre la inflació asfixia milions de treballadors. Són ells els que trenquen la societat.