Per ser el que són i que els que tenen poder per sobre d’ells no suporten. I els que aspiren a la redempció són (o es converteixen en) els pitjors enemics del seu propi grup, raça o país. Aquí hi caben des dels esclaus negres més fidels als amos; els sipais de les guerres colonials; els indis americans incorporats a l’exèrcit; els jueus “de confiança” dels nazis... fins als polítics catalans actuals, com ara l’extint Ribera, els socialistes post Maragall i molts polítics “independentistes”; ara, el paradigma d’aquesta figura és la tal Dolors Montserrat, del PP. Aquesta senyora és la més furibunda enemiga de Catalunya i del català, fins al punt de portar aquests dies una trepa de fatxes a veure com de maltractada és la seva estimada llengua castellana (que ella parla fatal) a les nostres escoles. Si aquesta gent sabessin història, sabrien que la remissió és impossible; o és que els esclaus negres, els sipais, els indis americans, els jueus “de confiança”, els Ribera de torn, els nostres polítics dòcils amb Madrid, van deixar o han deixat de ser mai el que eren, o sigui negres, sipais, indis, jueus o “catalanes”? Aquesta senyora, per als espanyols, sempre serà una catalana que els llepa el cul, i ells són amos d’engegar-la en el moment en què no els sigui útil. Patètica.