Alberto Núñez Feijóo no és president del govern espanyol encara que actuï com si ho fos, tal com ens ha demostrat en tota l’escenografia que ha presidit la seva trobada amb el president Sánchez del divendres 22 de desembre. I si Feijóo actua com si ho fos és que s’ha cregut que sent el PP el partit més votat en les darreres eleccions generals tenia dret a ser president. No li direm mentider encara que ho sigui, ni ignorant de les pràctiques parlamentàries que exigeixen la formació de l’executiu, sinó senzillament simulador. Com deia Baudrillard: simular és fingir tenir el que no és. En el cas que ens ocupa, Feijóo no té la majoria parlamentària per accedir a la presidència del govern. Però desgraciadament encara hi ha una cosa pitjor, i és que aquesta capacitat de simulació ha portat el PP a fingir el que no és: un partit demòcrata. Que ningú s’escandalitzi. Si ho fos, faria una oposició constructiva en lloc de destructiva al govern de Sánchez que està portant a terme en el transcurs de la iniciada legislatura. Però hi ha una altra anomalia que l’incapacita per ser el partit de govern d’Espanya. La impossibilitat d’entendre i assumir la realitat plurinacional de l’Estat espanyol. La seva irracional oposició a l’amnistia i a la trobada Sánchez-Puigdemont. I així ha ocorregut, paradoxes de la vida, que el PP no ha pogut governar Espanya en no comptar amb els vots del partits bascos i catalans. Però és clar que hi ha una cosa pitjor des del punt de vista d’una democràcia consolidada, i és que, malgrat tot això, el PP ha sigut el partit més votat. O potser gràcies a tot això.