És trist dir-ho, però no hi ha res que uneixi més l’independentisme que les agressions que rep de l’enemic (ja es pot dir així) polític. S’ha vist en els anys post 1-O, quan el cada cop més gran distanciament de fulls de ruta ha quedat compensat en gran part pel front comú que ha calgut davant una repressió que no fa distincions. I ara que les relacions i el rumb estratègic semblaven més lluny que mai, l’esclat del Catalangate, del qual tot just coneixem la punteta, ho ha tornat a fer. L’escenificació dijous al Congrés, quan gairebé tot l’independentisme va girar l’esquena al govern espanyol, i ahir a la UB, on els advocats van sortir junts a esbossar les línies mestres de les defenses, deixa clar que han tornat la sintonia i una mínima coordinació. Que durin.