Segurament avui, amb una altra percepció del temps i del que ens resulta apte o no, les pel·lícules d’Alain Tanner ja no em produirien l’impacte de quan les vaig veure per primer cop en la joventut. Totes aquelles cintes protagonitzades per Jean-Luc Bideau, Bruno Ganz, Paco Rabal o la impressionant Myriam Mézières estaven fora del tractament del temps acceptat en l’actualitat, en què el que carbura és el ritme. El 1983, A la ciutat blanca ens va deixar literalment fulminats als cinemes d’art i assaig que aleshores proliferaven per Barcelona i altres ciutats. El poeta Carles Torner va titular així el seu primer llibre, premi Amadeu Oller del 1984. No podríem tornar a veure Lisboa de la mateixa manera després de la pel·lícula de Tanner.