Hi ha gestos de llibertat en la història del cinema en què ha pogut semblar que totes les possibilitats del llenguatge fílmic s'obrien en subvertir-se els seus codis establerts. Un d'aquests gestos va fer-lo la cineasta txeca Vera Chitylová quan l'any 1966 va realitzar Les margarites, una pel·lícula protagonitzada per dues noies que, constatant la corrupció d'un món superficial, materialista i masclista, es lliuren a una actitud destructiva, si bé jugant a ser nenes dolentes enganyant homes, boicotejant un número de cabaret, carregant-se el menjar d'un banquet. Destruir per poder crear alguna cosa nova.

Poc després, a Saut ma ville, un curt de 1968 que conté un altre gest de llibertat, Chantal Akerman provocava una explosió simbòlica en un apartament. Trencant en el muntatge la continuïtat espai-temporal, pouant del surrealisme, dels còmics muts, dels nous cinemes de l'època i de l'underground nord-americà, Les margarites està concebuda amb una llibertat formal que configura el seu fons audaç.

Formant part de la nova onada del cinema txec, junt amb Forman, Nemec i Menzel, entre d'altres, Chitylová respirava l'ambient previ a la primavera de Praga, però va pagar car el seu atreviment. Rebutjades Les margarites pel Parlament txec, on 21 diputats van signar un discurs en què bescantaven el film com una escombraria que podia enverinar la vida dels treballadors sense procurar-li cap lliçó política ni un entreteniment digne.

Els diputats, que també consideraven que Chytilová ridiculitzava les conquestes del règim, van demanar que el film no s'estrenés, cosa que va passar durant uns mesos. Però ho va pagar encara més car després que entressin els tancs soviètics a Praga: no va poder rodar un film durant gairebé una dècada. Quan va poder tornar-ho a fer, potser alguna cosa ja s'havia perdut per sempre.

Arran de la mort recent de Chitylová, he tornat a veure Les margarites i la força de la seva llibertat i el seu inconformisme continua intacta.