Opinió

Tribuna

El procés i les esferes de poder

“El manteniment de les esferes de poder convergents i l’ànsia d’hegemonia dels republicans dificulten la unitat d’acció del procés i li resten credibilitat

Davant de les imminents cites electorals l’independentisme tornarà a debatre entre unitat estratègica o uniformitat, entre llistes conjuntes o escombrar per separat. El dia de la marmota. El carrer que demana, sigui d’una manera o d’una altra, que es facin passos cap a la independència i els partits que estan immersos, també ara, en una lluita acarnissada per poder mantenir les seves esferes de poder. I, de moment, poble i polítics continuen allunyats.

La grandesa (i la misèria) del nostre sistema polític és que funciona configurant-se a partir dos eixos bàsics: l’ideològic i el nacional. Aquesta és una realitat que no es pot perdre de vista i que explica bona part dels inconvenients que les forces polítiques que han comandat el procés tenen per arribar a acords estratègics: els programes i els espais electorals compten. Certament, l’origen de tot plegat parteix d’un mal d’entrada: si bé cal reconèixer al president Artur Mas que va saber llegir el clam de llibertat de bona part de la població, també és cert que va fer virar la seva formació política cap a l’independentisme per un interès notori per conservar l’hegemonia. A partir de llavors, i al timó de la nau, va haver de fer equilibris felins per poder acontentar a tothom: el carrer que demanava fermesa i alguns dels seus barons que no volien canviar els cotxes oficials pel fred hivern de l’oposició. Mas volia tenir comportaments messiànics, però a la vegada els upper Diagonal sabien que amb ell tenien la catifa vermella posada per entrar a palau.

Per tant, l’anàlisi del perquè hem arribat aquí porta a considerar no només el doble cleavage que configura la societat catalana, sinó també les relacions de poder entre els grups que històricament han format part de la seva classe dirigent. En aquest cas, la classe dirigent de l’autoanomenat procés: les relacions històricament receloses entre Esquerra i l’antiga Convergència, a la vegada que les pròpies dinàmiques internes a cadascun dels dos espais. Més temperades les fractures a dins de l’espai republicà (tenir el líder a la presó ajuda a cohesionar el relat), totalment visibles les que avui sacsegen els neoconvergents, amb l’aparell del PDeCAT que fa front a un doble repte: la mateixa pinça que va fer caure l’executiva de Marta Pascal. Per una banda, el moviment de la Crida i el seu aparell mediàtic que intenten fer recuperar a Puigdemont el lideratge del relat independentista; per altra banda, la recol·locació dins de les actuals estructures de poder de Catalunya de les històriques famílies convergents, algunes d’elles perdedores del congrés fundacional però que han trobat en David Bonvehí una figura de consens mentre no s’albirin temps millors. I, mentrestant, el govern de coalició navega com pot per acontentar uns i altres, més pendent del teatre de la política que de l’art de governar. Rellegint Henry Kissinger hi trobo una magnífica definició: l’art de governar és l’equilibri entre el poder i la legitimitat.

Fa uns dies, un antic conseller del govern balear reflexionava en veu alta sobre el futur de l’independentisme: la unitat és important, també, per a la credibilitat del moviment. Ben cert, per molt que alguns justifiquen que amb tres escombres s’arriba millor als racons –com diuen bons amics analistes–, la creació d’un relat creïble a ulls dels públics externs (siguin a Espanya o al món) també hauria de preocupar els aparelladors del procés, sobretot quan tothom ja ha assumit que l’antic govern Puigdemont va jugar de catxa amb l’esperança d’una mediació internacional que mai va arribar.

I aquí arriba la gran paradoxa. Si bé la credibilitat del procés només la donaria una actuació conjunta, sense fissures i pactada amb generositat, la pròpia construcció de base pateix d’un pecat original –mai reconegut pels nostres líders– que continua marcant el nostre dia a dia: el manteniment de les esferes de poder convergents i l’ànsia d’hegemonia dels republicans. Una paradoxa que, per tant, el votant haurà de determinar en els propers mesos com afronta. O bé apel·lant a la realpolitik, que ens faria ser còmplices d’una estratègia pragmàtica a llarg termini que ens porti a buscar demòcrates còmplices a Madrid per pactar un referèndum, mentre Catalunya es dedica a gestionar la malmesa autonomia; o bé reivindicant nous lideratges que superin les actuals esferes de poder, capaços de vestir la política de valors tan nobles però tan faltats com la generositat i l’empatia que haurien de teixir l’estratègia unitària que a tants agradaria. A la primera opció, ens hauríem d’armar de paciència; a la segona, d’esperit crític i esperança. Però, temo que haurem de tornar a triar amb la incertesa de si els que ens manen continuen jugant de catxa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.