Des de Maquiavel fins a Marx –Groucho–, són molts els que han batejat la política com l’art... d’alguna cosa. La diferència és que no són artistes els qui l’acostumen a practicar. I quan algú que no és polític de professió s’hi posa, és vist com un intrús maldestre... i perillós per als col·legues. Ni les desenes de milers de morts per la pandèmia ni els milions d’afectats per la crisi econòmica i social que l’acompanya són prou per fer-los canviar els plans, sempre a curt termini i lligats a petiteses, per arrambar una mica –o molt– de poder, o per mantenir-lo. A través d’uns imprescindibles altaveus mediàtics, escampen els missatges que els convé, com si aquells que, quan ells decideixen, encara els voten fossin curts de gambals.

Però la gestió de la Covid i les seves conseqüències els posa a lloc. Els resultats no només han fet palesa la seva ineptitud en general, cosa que contrasta amb la seva imatge de milhomes –o dones– i amb les manifestacions públiques en horaris de màxima audiència o als parlaments –i els convenients silencis sorollosos–: el pitjor és que s’ha fet evident el seu desinterès envers aquells que els han confiat les seves vides i que els han encomanat la gestió –honesta– de la cosa pública. Amb polítics professionals, l’Estat espanyol no superarà cap crisi econòmica, social, judicial o institucional, i Catalunya, que, a diferència d’aquella, sí que té una sortida viable, tampoc. En alguns països, la dedicació a la política, com un servei a la comunitat, és una ocupació temporal. Amb la mà al cor, sense més gent normal, com vostè o com jo, en els llocs de responsabilitat i que no en vulguin viure per sempre, no hi ha res a fer. Entendran, doncs, el meu escepticisme, i el de tants altres, davant la nova legislatura. Ni en l’emergència, de pressa, no en tenen.