Ara mateix no sé de ningú que a casa seva, en algun armari, no acumuli caixes i caixes de medicaments. Qui més qui menys guarda pastilles, sobres, xarops i tot tipus de remeis que ni tan sols sabem si el metge ens els va receptar quan ens feia mal una oïda, quan ens picava una galta o quan aquell mal de ronyons no ens permetia posar un peu al carrer. Però allà són, impertèrrits, veient passar el temps. I probablement els més necessaris, els que usem davant els mals més freqüents, han quedat amagats al fons de l’armari, parapetats darrere de les noves adquisicions. Quants cops no hem anat a la farmàcia a comprar un medicament que després resultava que el teníem a casa però ens havia passat desapercebut. M’hi jugaria un pèsol que en alguna ocasió ens hem posat a l’ull unes gotes que ens van recomanar en el seu dia per frenar aquella otitis, o ens hem pres una pastilla pensant que espantaria el mal de cap quan resulta que en vam comprar per treure’ns la gana de menjar. Però som així, tots molt fans de l’automedicació, de prendre’n com a pipes i de seguir els consells del senyor Google, que sap més que qualsevol doctorat en medecina. I a la mínima ocasió, al tercer moc o al tercer cop de tos, antibiòtic al canto. Que ja sabem que necessitem una recepta per adquirir-lo perquè ja són paraules majors, però qui no guarda al seu armari tres o quatre sobres o càpsules que li van sobrar en un tractament anterior perquè ens van dir que n’havíem de prendre tres cops al dia però nosaltres vam entendre que al tercer dia ja estàvem curats. I encara hi ha un element més al·lucinant, si fos possible: el temps que guardem alguns medicaments, com si fossin eterns i no tinguessin data de caducitat.