Pedro Sánchez té el costum de fer gestos imprevistos, però calculats, per obtenir una reacció favorable als seus interessos polítics i adhesions indissolubles. És part del seu manual de resiliència que li ha permès sobreviure políticament contra tot pronòstic aquesta darrera dècada. Així, el dimecres 24 d’abril a la tarda, publicava una carta en què s’atorgava cinc dies de reflexió per decidir si seguia en el govern o dimitia. La raó que al·legava era que un jutjat de Madrid havia obert diligències prèvies contra Begoña Gómez, la seva esposa, a petició d’una organització d’ultradreta, Manos Limpias (Vox s’afegeix a la denúncia el dia 29), per suposats delictes de tràfic d’influències i de corrupció basats en informacions espúries. Era la culminació d’una “estratègia d’assetjament i enderrocament [que] fa mesos que es perpetra” i això explicaria “la sobreactuació del Sr. Feijóo i el Sr. Abascal”, sobre els quals recauria la responsabilitat de còmplices necessaris en la conxorxa. Denunciava també que era “una operació d’assetjament i enderrocament per terra, mar i aire, per intentar fer-me defallir en l’àmbit polític i personal atacant la meva esposa”. Les dretes fa temps que havien posat en marxa la deshumanització de l’adversari i l’enfangament de la política davant la impossibilitat de posar fi a “una opció política progressista [...] basada en l’avenç econòmic, la justícia social i la regeneració democràtica”. Era una carta sorprenent atesos els bons resultats dels socialistes en les eleccions basques, que formaran govern amb el PNB, els bons auguris que es preveuen en les eleccions catalanes, on Salvador Illa pot guanyar però, segurament, no governar, i la bona imatge que projecten Sánchez i la política exterior espanyola a Brussel·les.

I és clar, ràpidament, es va produir una reacció dels militants socialistes i del comitè federal del PSOE, que van pregar-li que no dimitís. També els partits que donen suport al govern espanyol van denunciar el matusser atac judicial contra Gómez i es van mostrar contraris a donar per acabada la legislatura i obrir el pas al PP i l’extrema dreta. Va ser dura la crítica d’ERC quan afirma que a l’extrema dreta se la combat i no s’abandona, dit des de la legitimitat moral que dona haver governat amb una minoria desesperant i tenir, com Junts, militants que han patit presó o són a l’exili. Les crítiques acreixen quan cinc dies després Sánchez anuncia que segueix sense proposar cap mesura per combatre la degradació democràtica i política que impulsen el PP i Vox. Les falses acusacions poden provocar un moment de vacil·lació o de depressió, però un president de govern no pot abandonar. És per això que hi ha qui creu que es tracta d’una “operació partidista” (ERC) amb la voluntat de condicionar la campanya electoral catalana i “espanyolitzar-la” (Junts). No era “necessari” (PNB) sotmetre la ciutadania a cinc dies d’incertesa sense detallar les iniciatives que calen (Bildu) per dur a terme la regeneració democràtica. La sensació d’escenificació creix quan després de fer pública la seva decisió realitza una entrevista a TVE –en plena campanya electoral– i el dia 30 afirma a la SER que es veu amb forces d’acabar la legislatura i de presentar-se a la reelecció.

Sánchez s’adona de l’escassa qualitat de la democràcia espanyola quan sent en pròpies carns l’acció de la “Brunete mediàtica”, l’expressió encunyada per Xabier Arzalluz i Iñaki Anasagasti, i d’uns jutges sovint ancorats en la nostàlgia del franquisme. Els polítics independentistes fa anys que ho coneixen i pateixen i moltes vegades han denunciat, sense conseqüències, la “policia patriòtica”, les escoltes i les punxades telefòniques il·legals, les campanyes de lawfare, les calúmnies, les accions judicials injustes i la judicialització de la política arran de l’aplicació de l’article 155 de la CE que Sánchez va avalar. Però, encara ara, de moment, Sánchez s’ha limitat a parlar de fake news, d’insults, de desqualificacions, de fals periodisme i s’oblida d’allò essencial, fer arribar la transició democràtica a la justícia i, com a primer pas, canviar la llei del Consell General del Poder Judicial, acabar amb les clavegueres de l’Estat i fer net en certes instàncies i institucions de l’administració. En suma, més enllà del joc d’ombres d’aquests dies, per aturar el cop d’estat juridicomediàtic que alimenten fa anys les dretes cal alguna cosa més que paraules, tinguem-ho present quan dipositem el vot el dia 12.