Ara fa dues setmanes a l’estadi Santiago Bernabéu es va donar un d’aquells fets que tenen una gran potència icònica per fixar la (des)memòria col·lectiva. El VAR va revisar una jugada en què el porter del Real Madrid desguassava com podia una pilota que clarament havia traspassat del tot la línia de gol. El gol va ser anul·lat. De nou, una roda oficial esclafa una veritat. I un (suposat) mecanisme de correcció com el VAR és, al capdavall, aplicat per validar l’error. Ja ho va escriure Dostoievski: “Si el VAR no existís, tot estaria permès i la vida seria impossible.”

També existeix el VAR de la política. És un recurs que el poder té per alterar estats d’opinió i eleccions a través d’intervencions manipuladores. Per exemple: construir acusacions falses per difamar Artur Mas i Xavier Trias i, així, laminar-los electoralment; o amagar les balances fiscals per por que, tal com va reconèixer una ministra, “se’n poguessin treure conclusions polítiques”. Etcètera.

A les vigílies d’aquestes eleccions catalanes s’ha aplicat un VAR –diguem-ne– emocional. Enmig d’un ambient nauseabund naturalitzat en què un candidat ha de fer campanya des de l’exili i no pot enterrar la mare, Pedro Sánchez ha escenificat un Hamlet mesetari. El VAR manipulador de Sánchez ha decretat que la persecució social i política que ell pateix és un cas “sense precedents”. Es tracta, és clar, d’una escenificació populista amb la vista clavada a les eleccions a Catalunya i, sobretot, amb l’objectiu d’oficialitzar una falsedat i, per tant, d’instaurar l’oblit. Per això Sánchez diu que no hi ha precedents. No existeixen les tortures de la garzonada del 1992, ni Hasél, Valtònyc, Mònica Oltra, ni la presó de polítics independentistes, els exiliats, els ciutadans demòcrates imputats per terrorisme, l’espionatge als independentistes, la presó de Sandro Rosell, avortar la investigació de l’atemptat de la Rambla... El “sense precedents” de Sánchez assenta un precedent repugnant i de nul·la regeneració democràtica.