En totes les campanyes passa almenys un cop. Enmig del fragor de la batalla, i en aquell míting o debat en què s’abaixen just un punt les defenses, sempre hi ha algú, sempre, que acaba ficant els peus a la galleda per a delectança dels seus contrincants. I Matías Carnero n’ha estat l’exemple últim i constatable en els dies de jubileu postelectoral que estem vivint. Sobre la patinada en si no cal esplaiar-se, més enllà de constatar el llenguatge groller d’un personatge que, a més de comprar els arguments de la cobla del 155 —tota aquella faula de la fuga en un maleter—, ha demostrat tenir una insensibilitat catedralícia envers un polític, Carles Puigdemont, que acabava d’enterrar la mare per videoconferència.

Però insistim, en el fons del fons, això és l’anècdota. Perquè allò realment substancial, i colpidor, d’aquella escena presidida per Salvador Illa, és la de l’enèsima imatge de genuflexió de la casta sindical envers la partitocràcia. Ja fa uns quants anys, o dècades, que aquestes organitzacions, que van néixer com a instrument de reivindicació de l’orgull de classe i lluita dels treballadors, s’han convertit en una mena de cuirassat Potemkin que naufraga a pas lent, víctimes de la seva pròpia decadència. I si això passa és justament pel seu servilisme amb el poder al qual s’haurien d’enfrontar, i que té com a mirall aquesta relació de conveniència insana que han construït el PSOE amb la UGT per una banda i Sumar i CCOO per l’altra, i que condemna aquests sindicats a servir, com a molt, com a mecanismes instrumentals per pactar pedaços del sistema, digue-li una puja del salari mínim o un maquillatge de la reforma laboral. En qüestions més profundes no cal que els esperin, tot i que com a organitzacions socials també juguen un paper gens menyspreable a l’hora d’assegurar un modus vivendi perpetu a segons qui. I si no, que li ho preguntin al tal Carnero.