la crònica
La bandera del Castillet
La cultura autòctona al nord dels Pirineus ho té francament magre
Faig una ullada a la pàgina que Viquipèdia dedica a la Nova Cançó i m'entretinc a buscar alguna referència a Jordi Barre, que hem perdut fa pocs dies. En aquest diari considerem Jordi Barre la veu de la Nova Cançó a Catalunya del Nord. No l'hi trobo. Només és quan escric directament el seu nom, que Viquipèdia em diu: “Lligat a la Nova Cançó, se'l considerà l'introductor d'aquest moviment a Catalunya del Nord”. Es veu que l'introductor no es mereix sortir a la pàgina principal, que quan es refereix a la Catalunya francesitzada només diu: “Malgrat la inexistència quasi total d'infraestructura, hi ha un bon nombre d'artistes autòctons que es donen a conèixer (Toni Montané, Gisela Bellsolà, Pere Figueres, etc) al costat de Teresa Rebull, sabadellenca però arrelada al Rosselló”. Es veu que Jordi Barre hi queda inclòs en un escarit i esquifit etc.
En memòria dels membres de l'etc., em permeto recordar un altre cantant rossellonès, de nom Denís (cito totalment de memòria) que ens amenitzà una trobada de periodistes de les “dues Catalunyes” fa una colla d'anys. Havíem quedat per trobar-nos sota la bandera catalana del Castillet. Probablement era a principi dels setanta, però no ho puc assegurar. En parlo perquè vaig gravar el seu recital i el vaig poder escoltar unes quantes vegades parcialment (la cinta va ser regravada per error). Curiosament, encara avui, si tingués les facultats necessàries, seria capaç de cantar algunes estrofes de les dues peces. La primera, sobre una melodia melangiosa, deia: “Llaurador que llaures, quin enyorament / s'esfulla la rosa amb el sol i el vent / Passant la muntanya hom davalla al pla / colrada és la rosa de tot l'Empordà...” Devia ser una canigoneta potser, com en diuen ells.
L'altra peça era una autèntica cançó de protesta, de revolta. En recordo: “Aquesta nit us diré, només un crit, només un crit / heu sentit mai crits de bèsties ferides, / heu sentit mai clams de dolor? / Quan veig aquestes terres venudes als estrangers, quan veig un germà nostre / d'Urgell o de València / de Sóller o de Barcelona / que em diu estranger / com podria dir-vos cançonetes / a la dama del meu cor o cantar canigonetes /al mar, al cel o les flors / Aquesta nit us diré, només un crit / només un crit / heu sentit mai crits de bèsties ferides, / heu sentit mai clams de dolor...”.
No devia fer carrera. Les condicions socials i lingüístiques dels germans nord-catalans li posaven difícil. La cultura autòctona al nord dels Pirineus ho té francament magre –i mai tan ben dit–. Queden nuclis de resistència, tossuts i ferms, però la potència dels compradors d'aquelles terres és implacable. El suport que els pot arribar dels d'aquí és tan minso com imprescindible. Convindria que els catalans del sud visitéssim més sovint la part francesa del país. És on tenim el model just del que serem nosaltres si no hi posem remei.
