opinió
Tornar a Colera a mig matí
En arribar l'últim revolt, s'adona que són soldats
Viure a Colera vol dir viure tranquil. No hi passa mai res. I, quan marxen els estiuejants –que tampoc són més dels que convenen– el poble esdevé una bassa d'oli. El plàtan de la plaça, monumental, presideix les petites anades i vingudes dels que van a comprar el diari i de les dones que han deixat la mainada a l'escola i s'aturen a fer un cafè abans d'entrar a comprar alguna cosa al supermercat. Arran de mar, vora el port desert –que no és segur quan hi ha llevantades–, es pot caminar en una solitud solemne pel passeig acabat d'estrenar, i que fa molt de goig. El mar, que sol estar un xic esquivat en aquesta època de tardor, posa la música justa als pensaments. Ni tan sols fa tramuntana, la qual cosa s'agraeix.
El dijous cap al migdia, l'amiga colerenca torna sense pressa cap a casa. Ha sortit al matí amb el cotxe per fer uns encàrrecs. Hi ha poc trànsit a la carretera. Passa per Garbet, arran de platja. Enfila els revolts per arribar al coll, entre vinyes que tardoregen com el vi vell als ceps que esgarrapen el cel lluminós, tacat suaument de núvols tènues, difuminats. Quan el cotxe comença a baixar cap al cementiri, s'adona que passa alguna cosa: camions, turismes, gent a peu, aplegats a l'entrada del poble. No pot parar-hi gaire atenció, que els revolts demanen mantenir la vista a la carretera. Potser un accident, pensa. Però hi ha vist molts camions... En arribar l'últim revolt, ja passat el cementiri, s'adona que són soldats. L'entrada de Colera està ocupada per una munió de soldats, cinc-cents o mil, armats, ben armats amb metralletes. Té temps d'aturar-se abans de ficar-se en l'estrany escenari. S'acosta a un oficial, el que sembla lluir més medalles. I ella, sense haver tingut temps de pensar què dirà, pregunta en castellà: “És que ja hem declarat la independència de Catalunya?”
L'oficial no deu saber què respondre a una pregunta tan inesperada. Els soldats són allà perquè estan fent maniobres als Pirineus, i han arribat fins a Colera, que deu ser el final del camí. Probablement tot ha anat com estava previst... Però no té temps de respondre. L'amiga colerenca torna a preguntar: “I ara, què faran amb aquestes armes?, ens metrallaran a tots?”
No dispara ningú, naturalment. Li obren pas entre els vehicles militars i la tropa dispersa perquè pugui tornar tranquil·la a casa seva. Malgrat tot això, que és cert del tot, al poble hi ha la pau de sempre. Com que ha plogut i fa bon sol, de ben segur que es faran bolets a les rodalies. Aquest cap de setmana, més de tres i de quatre hauran tret el nas pels boscos pròxims per veure si n'omplen el cistell. Algun en colliran, poca cosa. Que els colerencs de tota la vida se saben prou les clapes bones, i coneixen també els hàbits dels forasters. Si hi ha bolets, no hauran pas arribat a dissabte.
